Un somni en blanc i negre

Reobert finalment, després d’uns quants anys de reforma a fons, el musée Ingres de Montauban, en occità Montalban, que ara porta el nom d’Ingres-Bourdelle, perquè a part d’estar dedicat a Jean-Auguste-Dominique Ingres, pintor nascut a la mateixa capital del departament del Tarn-et-Garonne en 1780 i mort a París en 1867, allotja també a l’entresol nombroses obres de l’escultor compatrici Antoine Bourdelle (1861-1929), destacat deixeble de Rodin. El museu es disposa a l’entorn del pati quadrat d’una elegant i majestuosa construcció del segle XVII, tota de totxanes vermelles, amb altes torres laterals, aixecada ran del riu Tarn i del pont bastit a la catorzena centúria, que havia sigut castell medieval dels comtes de Tolosa i més tard palau episcopal.

Així que, havent arribat a mitja tarda a la ciutat (cinc hores amb cotxe des de Lleida), just abans d’anar a sopar a la setcentista, harmònica i porticada place Nationale, dita Royale amb anterioritat a la revolució de 1789, i a dormir en un hotel habilitat dins d’un antic convent de caputxins d’allí a la vora, recorrem les sales solitàries de parquet de fusta repolida i cruixent on potser no pengen els quadres més coneguts de l’artista, com les exòtiques i sensuals odalisques amb turbants de colors vius que exhibeixen les llargues esquenes nues en alcoves, banys o harems, però sí que alguns retrats memorables per un realisme expressiu, com els del seu pare o de madame Caroline Gonse, i sobretot un oli de gran format, El somni d’Ossian, angoixant representació onírica en què contrasten la figura acolorida del protagonista adormit amb la blancor evanescent dels guerrers somiats.

Ossian era el narrador d’un cicle de poemes èpics publicats a partir de 1760 per l’escocès James Macpherson, no se sap del cert si transcrits del gaèlic o escrits per ell mateix en anglès, impregnats de mitologia cèltica, traduïts a diverses llengües i molt populars a l’Europa del romanticisme, una mena d’Homer nòrdic admirat per Diderot o Napoleó que inspiraria una òpera a Le Sueur, algun lieder a Schubert i una obertura a Mendelssohn, a més de llenços a diversos pintors. L’exposat al museu de Montalban és un encàrrec del 1810 de Napoleó, com a plafó per decorar la seva cambra al palau del Quirinal de Roma, però que l’emperador no arribaria a ocupar mai, i la pintura seria recuperada pel mateix Ingres en 1835.