NOTES AL MARGE
El patró dels poetes
L’església de Guimiliau, poblet del nord-oest de Bretanya, vora la carretera N-12 entre Brest i Morlaix, la ciutat portuària on vam compartir per dinar una dotzena d’ostres al Grand Café de la Terrasse, mereix dues estrelles de la guia verda Michelin pel monumental calvari de granit al defora del temple, aixecat al llarg d’una dècada a partir de 1580, amb 200 personatges esculpits. A la petita nau gòtica, ens crida l’atenció un reclam menor des del punt de vista artístic, si bé gens negligible per a uns lletraferits.
Repenjada en un pilar, una talla força realista de sant Hervé, segons la cartel·la annexa “patron des bardes et des musiciens”.
Hervé o Herwan va ser un monjo del segle VI, d’una família originària de l’altra riba del canal de la Mànega –en anglès, Harvey–, que després d’una joventut de pelegrinatge va fundar una comunitat d’ermitans a Pluvien, al Finisterre bretó.
Gran amic dels animals, sol ser representat en companyia d’un llop que hauria domesticat després d’atacar i cruspir-se (el llop, no pas el religiós) un corder que abans li feia de pigall, perquè resulta que l’home era cec de naixença, circumstància que no li va impedir d’escriure –o almenys dictar– un Càntic del Paradís que, traduït al català, comença així: “Jesús que vius al Cel i regnes prop de Déu, jo espero el teu paradís perquè me l’has promès.” El to exigent d’aquest inici no sorprèn tant com l’afirmació que segueix una mica més avall, tenint en compte la ceguesa de l’autor: “Quan miro al Cel el meu país vertader, vull volar cap a ell com una coloma blanca.” Una mirada metafòrica, s’entén, no literal. Ja hem dit que era poeta.
El patró dels poetes (i dels músics). Hervé és un nom bastant comú a tot França.
Contracció de les veus bretones haer (fort) i ber (ardent), que vindria a significar ferotge. Llegeixo per internet a la revista Le journal des femmes que els que es diuen així acostumen a ser apassionats, encuriosits, entusiastes, perfeccionistes, aventurers, empàtics amb els altres i afectuosos, però alhora gelosos i possessius.
El premi Goncourt del 2020, per la inquietant novel·la L’anomalia, és un Hervé. De cognom Le Tellier. Els meus cosins Dolors i Albert de les Borges van posar Hervé al seu primogènit, que va morir als 23 anys, d’accident. No havia estudiat literatura sinó història, si bé tocava la guitarra elèctrica en un grup de rock.