Poètica de l'estació

Tanta gent jove –segons estudis recents– abandonant el català com a mitjà habitual d’expressió, per passar-se a la denominada “habla común”, mentre que l’escriptor –i professor universitari de literatura espanyola– Antoni Martí Monterde, natural de València, ens explica el seu cas en sentit contrari, quasi quatre dècades enrere (nascut en 1968, ara té 53 anys).

De família castellanoparlant, no havia dit mai ni una paraula en la nostra llengua –dialecte valencià– fins als últims cursos d’institut. Com que es delia per les belles lletres, bastant més que no per les matèries acadèmiques, un dia va descobrir el poema L’estació, de J.V. Foix. Per bé que el va fascinar, no va ser capaç d’entendre’n ni la meitat (a molts ens ha passat igual, tot i conèixer l’idioma: el lèxic foixà no sempre resulta fàcil), de manera que es va proposar d’aprendre català, i així començaria a emprar-lo amb regularitat. Durant algun temps, parlava amb els veïns i companys de classe amb un registre llibresc, propi dels versos del pastisser lletraferit de Sarrià i dels textos d’altres autors que aniria llegint, com Ausiàs March, Joan Fuster o Josep Pla.

Home de lluent calba senatorial i llarga barba apostòlica, va venir el passat 12 de novembre per presentar a la llibreria la irreductible, de Cappont, acompanyat per Carme Vidal, una reedició –revisada i ampliada– de l’assaig Poètica del cafè, aparegut a Anagrama en 2007 i ara a l’editorial barcelonina Hurtado y Ortega, en què aborda la modernitat literària europea a partir dels cafès on solien reunir-se i treballar els escriptors, així com un altre llibre centrat en un dels protagonistes del primer, Stefan Zweig i els suïcidis d’Europa, publicat per Lleonard Muntaner.

En el decurs de l’acte, que es va allargar dues hores, si bé els pocs assistents ens hi hauríem estat encara dues més, per l’interès i l’amenitat de l’al·locució i el col·loqui posterior, Monterde confessa que no havia visitat mai Lleida i que la troba una ciutat bonica (sembla sincer i no que ho digui només per compliment). Apassionat pels ferrocarrils –ja som dos–, pensa aprofitar l’endemà per pujar amb tren fins a la Pobla de Segur. Goso recomanar-li que es fixi en l’estació monumental de Lleida-Pirineus i en la tot just restaurada de la Pobla, amb una oficina de turisme i un petit espai museístic interior sobre el Pallars, a peu d’andana.