Vides rescatades

Feliçment jubilat de la política activa –alcalde de les Borges, diputat, senador–, Miquel Àngel Estradé dedica bona part del temps a la ficció literària, després d’una entrada de cavall sicilià, en terminologia escaquista. L’any 2014 guanyava el premi Gregal de novel·la històrica amb L’home impassible i, el següent, l’Andròmina als Octubre de València per L’assassí que llegia Vidal Vidal, és a dir, un servidor (el subjecte llegit, no pas l’homicida).

Lluny d’optar per la via fàcil i còmoda d’encasellar-se en uns subgèneres que ja domina i li asseguren l’èxit, s’arrisca ara oferint-nos un llibre singular, La noia que em servia l’esmorzar, que potser a més d’un lector li trencarà esquemes previs. Una espècie de soliloqui que en diversos passatges entroncaria amb la literatura de l’absurd (tan absurd com pugui arribar a semblar-nos algun dels nombrosos capteniments humans que trobem racionalment inexplicables, malgrat ser-ne testimonis cada dia), en què els responsables de l’editorial Oblicuas han entrevist, entusiasmats, “llampecs fulgurants de la prosa d’Enrique Vila-Matas o de John Kennedy Toole”, com resa la contratapa del volum. Sí, bona memòria: el segon és el malaurat autor de La conjura dels necis o La conxorxa dels enzes, que de les dues maneres ha sigut traduït el títol al català. Es tracta en efecte d’un text d’una “comicitat inquietant”, tal com admet el mateix protagonista, un individu ben peculiar, referint-se a bastantes de les situacions relatades. Gosaria afirmar que relatades a raig, com si l’amic Estradé s’hagués vist posseït de sobte per una força sobrenatural que l’empenyia a expressar-se a través de l’escriptura automàtica dels surrealistes, però preservant un estil impecable.

Havent constatat el gran nombre de vides malaguanyades al seu entorn, sense que ningú sigui prou decidit per posar-hi remei, potser perquè “la rutina prosaica resulta tremendament confortable”, el narrador en primera persona es disposa a redimir o rescatar de la seva intranscendència quotidiana, per mitjà de les belles lletres, la jove cambrera que cada matí li posa a taula l’entrepà i el cafè. A part d’aquest tipus estrambòtic, víctima de la Síndrome d’Ejaculació Agònica, els personatges secundaris són també curiosos, tan poc versemblants com la trama. En tot cas, els uns i l’altra diuen molt de la portentosa imaginació del seu creador.