Palau de l'aigua

L’ajuntament de Mondariz-Balneario dedica per primera vegada un carrer a una dona, l’escriptora Emilia Pardo Bazán, que va ser clienta de l’establiment termal de la vila gallega durant 33 anys, de 1887 a 1920, per causa d’una malaltia hepàtica. Les aigües mineromedicinals que hi brollen de fonts denominades Troncoso o Gándara són ideals per tractar problemes de fetge i altres moltes dolències, com ara diabetis, mal de ronyons, hipertensió, digestions difícils, etcètera. Tot i trobar-me prou bé, dins del que cap, aquest darrer setembre hi vaig passar un parell de dies, suficients per adonar-me de l’encís decadent i romàntic de l’indret, admirar la monumentalitat d’alguns edificis com el Gran Hotel construït a finals del segle XIX o del parc d’altíssims arbres ja vells amb una glorieta per als concerts de música, a més de remullar-me en una sessió més recreativa que no medicinal a l’enorme piscina efervescent de relaxants bombolles calentes, situada en un annex de línies neoclàssiques batejat com a Palacio del Agua.

L’autora de Los pazos de Ulloa, dona lliurepensadora i feminista, malgrat ostentar el títol de comtessa, a qui li agradava viure intensament la vida i l’amor, fins al punt que se li coneixen diversos amants, entre els quals Blasco Ibáñez, Lázaro Galdiano i Pérez Galdós, no només hi anava cada estiu a prendre les aigües, sinó que aprofitava l’estada per fer-hi relacions socials amb d’altres membres de la gran burgesia de l’època, procedents de tot Espanya i del veí Portugal (Lluïsa Pla m’informa que solien acudir-hi els Girona, del Castell del Remei, segons es desprèn de la correspondència familiar que està estudiant).

Alguns dels assidus, reunits a l’entorn de l’amo lletraferit del balneari, el metge Enrique Peinador, immortalitzat en bronze assegut en un banc del recinte amb un llibre a la mà, eren també literats, com ara Echegaray, Arniches, Azorín, Valle Inclán, Rosalía de Castro o l’esmentat Pérez Galdós, amb qui doña Emília s’havia embolicat després de separar-se del seu marit en 1883. La relació, en principi epistolar, va anar esdevenint més íntima –de tant en tant física–, i s’allargaria tres dècades, fins 1915. “Miquiño mío”, encapçalava ella les cartes, i algunes de les confidències que hi expressava, no sempre aptes per a menors, serien reflectides pel novel·lista canari als diàlegs de Fortunata y Jacinta.