NOTES AL MARGE
Llum perdurable
Conformen el llibre Estels que encara fan llum, d’Oriol Pi de Cabanyes, editat per Pòrtic, una trentena llarga de concisos perfils literaris –quatre o cinc pàgines de mitjana– de personatges del món de les lletres, les arts, el pensament, el periodisme, la religió o la ciència, quasi tots morts, però que han deixat un ròssec humà i intel·lectual que encara il·lumina, bé sigui en el record personal d’aquells que van tenir el privilegi de tractar-los, bé sigui a través de la lectura o contemplació de les seves produccions, perquè no són “estels fugaços en la fosca” sinó, per fortuna d’un societat que potser no sempre els va saber valorar com mereixien, “estels que perduren”.
Aquest interessant “àlbum de retrats”, com especifica el subtítol, aplega un seguit de notes de dietari, més alguna entrevista de premsa, iniciat en 1975 i conclòs no fa gaire. Respon a l’impuls de l’escriptor de Vilanova i la Geltrú, manifestat al llarg de tota la vida, de conèixer més de prop aquells creadors admirats “que no només ens fan companyia, sinó que ens eixamplen la consciència que som vius”. Persones que de la seva experiència vital hauran destil·lat, i compartit amb nosaltres, alguna forma de saviesa.
Integren la llista, com és lògic, per proximitat i afinitat, molts noms propis de la cultura d’aquest país, però també diversos referents de primer nivell d’expressió castellana, com Alberti, Borges, Marta Harnecker o Octavio Paz, amb els quals el jove Oriol va poder parlar una bona estona. Entre els diguem-ne més acostats als possibles lectors d’aquesta ressenya, ni que sigui només per la seva condició ponentina (encara que sé que aquesta etiqueta li faria molta ràbia), figura Guillem Viladot, protagonista del penúltim capítol d’un índex per ordre alfabètic que tanca l’historiador Pierre Vilar. Del poeta i narrador d’Agramunt, que si no s’hagués vist obligat a seguir al capdavant de la farmàcia familiar hauria estudiat psicologia, segons confessió pròpia, se’n destaca l’esperit transgressor, entremaliat i irònic: “en tot el que fa li surt el nen que porta a dins”. Sospita l’autor que la vinculació de l’inquiet agramuntí amb les avantguardes va ser per pur instint de revolta. I sosté que, ocult “sota tones d’experimentalisme formal i jocs malabars amb les paraules”, el millor de l’obra viladotiana és la tendresa, el lirisme i “la seva part femenina”.