Pati nevat

Edicions de 1984 ens ofereix Quan escampi, traducció al català de l’últim recull poètic de Borís Pasternak, el reconegut autor de la novel·la El doctor Zhivago. Ivan Garcia Sala defineix al pròleg aquests versos com “un cant a la vida, un agraïment a l’existència”, malgrat estar escrits en un període personal difícil de qui acabava de rebutjar el premi Nobel de 1958 per les pressions del règim soviètic, respecte del qual aquell simpatitzant bolxevic de primera hora s’havia anat distanciant. Només l’admiració que Stalin sentia per la seva obra el salvaria de les purgues patides per molts col·legues, tot i que se li va prohibir de seguir publicant i hauria de subsistir fent de traductor. Un dels escriptors russos més populars, que passa els seus darrers anys enmig de privacions econòmiques i de tot ordre, fet que no obsta perquè ens llegui un llibre ple d’optimisme, benevolència i vitalitat, enllestit poc abans de morir, en 1960, i que no veurà la llum sinó pòstumament.

Com fa notar el prologuista, Pasternak es refugia de les circumstàncies adverses privades i públiques –autèntics cataclismes històrics– en la petita felicitat domèstica que obté de rutines quotidianes a la seva casa de camp. En aquest sentit, ens recorda el doctor Iuri Zhivago literari o la seva adaptació cinematogràfica encarnada per Omar Sharif. Dedica poemes a episodis biogràfics propis i al pas del temps, però també a les dones, als nens, a la música, als viatges, als trens, a les estacions de l’any, al dia i la nit... En la seva lírica té un pes important la natura, abordada amb tendresa, de vegades introduint un punt de melangia: paisatge, muntanyes, boscos, bolets, herba, blat, pedres, camins, trossos llaurats, vent, fred i tempestes, postes de sol. Observa i després anota amb esperit sensible, atent, receptiu, sovint adoptant un to més amable que no només resignat.

Per raons comprensibles en aquelles latituds, la neu adquireix un protagonisme especial, present en mitja dotzena de poesies: “Vindrà que els flocs tot ho cobreixin / i els ulls s’encenguin amb la neu, / i a les palpentes, com un ebri, / arribi al pati una ombra més”. La nevada esdevé de sobte –“tot d’un cop, l’hivern, a terra, cau”– un gran mantell blanc que tapa els mobles d’exterior i les plantes del jardinet de la datxa. “Tot és neu: el pati i cada estella / i, en els brancs dels arbres, cada brot”.