Moviment atrapat

El llibre País barroc, a L’Avenç, del jove però ja reconegut autor solsoní Raül Garrigasait, s’enquadra en part dins les obres biogràfiques de formació. Mirada retrospectiva, memòria forçosament juvenil, pouant també en records d’avantpassats i escenaris que acaben conformant una personalitat i, en aquest cas, una sensibilitat, sobretot literària, però alhora artística i musical, no debades qui ha sigut reiteradament guardonat per la novel·la Els estranys, apareguda en 2017 i ressenyada aleshores aquí mateix, començaria expressant la seva creativitat a través de la guitarra, de primer elèctrica, en un grup local de rock californià, més tard clàssica.

No sobta gens que de seguida connectés amb Bach i el seu “univers barroc”. Una estructura profunda que traspua la idea d’un ordre sobrenatural i admet tots els ornaments: “amb cada nota vibraven les esferes”. Com tampoc la referència a J.V. Foix, d’una família originària de Lladurs. Es pregunta si hi ha cap poeta més barroc, al segle XX. Els versos de Carner serien també determinants en els gustos literaris del futur escriptor. El barceloní convertia les paraules de sempre en ”primigènies i radiants”.

El país barroc del títol és el Solsonès. Garrigasait fa bandera de la comarca i de l’estil que hi predomina. Sosté que quan es va construir la cultura catalana moderna sobre bases romàntiques i mites medievals, aquell art resultava incòmode: “Semblava decadència, encara que fos vitalitat”. Als carrers estrets del nucli històric de Solsona “pesen més les respiracions de les generacions desaparegudes que les d’avui”. Arriba a la catedral, erigida al lloc més baix, de manera que ni l’ajuntament, ni el carrer Castell, ni la plaça Major ni cap edifici civil se senten dominats pel temple, que fa l’efecte que no li acaba de fer el pes, perquè “tant per dins com per fora té un no se què de cosa lleugerament fofa, que no aclapara ni aixafa”.

En canvi, se sent molt atret pel santuari del Miracle, per raons estètiques i personals. Aquell “esclat de dauradures” del majestuós retaule és tot un bosc d’àlbers i pins recobert amb pa d’or, “unitat desconjuntada on tot es barreja, moviment atrapat”. Les quatre enormes estàtues del primer terme, amb els braços oberts i “draperies exuberants aixecades per un vent imaginari”, semblen declamar un discurs pompós, extasiades per les seves pròpies paraules.