Les fulles fosques

Amb tria i traducció d’Arnau Barios, fill de Térmens, Club Editor acaba de traure el volum 24 contes, d’Anton Txékhov. Una antologia cronològica de relats escrits entre 1886 i 1902, amb uns trets comuns estilístics i temàtics que han convertit la fecunda narrativa de l’escriptor rus en referència indefugible del gènere: l’absència d’una trama concreta en moltes ocasions, els finals oberts o imprevisibles –com el desenllaç incert de La senyora del gosset, la seva història més celebrada–, el detallisme de les descripcions, tant dels personatges com de l’entorn, esplaiant-se en la natura, perquè si bé hi trobem textos ambientats a la ciutat, es nota la predilecció de l’autor per l’àmbit rural. La rutinària i insubstancial biografia dels seus habitants, ja siguin terratinents o antics serfs, és recreada amb commiseració no exempta de crítica. Els pagesos pobres hi porten una existència precària i desgraciada, com la Mària de l’esborronador Els camperols, que “no tan sols no temia la mort, sinó que li sabia greu que trigués tant a venir i estava contenta quan se li moria una criatura”.

El component de denúncia social es revela important en l’obra txékhoviana. Ens explica les condicions materials i morals indignes de la gent senzilla, tot i que els rics no semblen tampoc gaire més feliços. I és que la insatisfacció esdevé una constant a la seva literatura, tant la concebuda per ser llegida com la representada als teatres. El narrador en primera persona de Casa amb mansarda afirma sentir llàstima de la pròpia vida, que s’escapa “tan de pressa i sense interès”, fins al punt de desitjar arrancar-se de del pit un cor que li pesa massa. Un altre home de mitjana edat, víctima de la impotència i la frustració, confessa a L’agrassó que sempre que pensa en la felicitat se li barreja “un no-sé-què de trist”.

A mesura que ens fem grans, la tristesa, el desencís, la nostàlgia, la solitud, el tedi, s’accentuen. Arriba inexorable la vellesa com ho fa la tardor en un jardí cobert per “una escampadissa de fulles fosques”. La seguida d’anys s’escola “grisa, sense impressions, sense idees”, mentre idealitzem una joventut que en el fons tampoc ens va donar tantes alegries, tal com reflexiona el protagonista d’El bisbe: “¿Per què aquell temps que havia fugit per sempre, perdut, semblava més lluminós, més jovial i més ric del que havia estat de debò?”