L'última platja

Tots cinc relats del volum Temps curvilini a Krems (Edicions de 1984), Claudio Magris els ambienta a Trieste, que defineix com “l’última platja de la vella Europa”. La ciutat portuària havia sigut l’única sortida al mar de l’imperi austrohongarès. Els cinc estan protagonitzats per homes vells, que hi evoquen algun episodi de la seva joventut. El primer és un ric empresari a qui no li ha agradat mai donar ordres, ni a la feina ni a casa, tot i que ho ha hagut de dissimular. Ja vidu i jubilat de la direcció del negoci, es posa a treballar d’incògnit, sense que ho sàpiguen ni els fills, com a porter d’un bloc d’habitatges de la seva propietat. Aleshores, per fi se sent lliure, en pau i a gust: “Ara el món era un gos que ja no el podia mossegar, sinó que es posava a córrer i a jugar amb ell.”

Al segon, un veterà professor de música es retroba amb un antic alumne que s’ha fet famós com a concertista, a la mateixa mansió on li anava a impartir les classes. La tercera narració, que dona títol al llibre, especula sobre la peculiar percepció temporal de cadascú, a propòsit d’una història d’amor que no va arribar a produir-se. S’hi recrea una visita escolar a Miramare, el castellet “blanc i melangiós”, però també “encisador i kitsch”, que es va fer construir l’emperador Maximilià al litoral pròxim a Trieste, enmig d’un extens parc de xiprers i alzines que l’autor descriu com una “illa dels benaurats i dels morts”, per causa del tràgic desenllaç del seu propietari, que gairebé no va poder gaudir d’aquell romàntic recer riberenc, afusellat pels rebels a Mèxic poc després d’assumir la corona del país.

Al conte que fa quatre, un escriptor ja madur rep l’homenatge públic organitzat per un poderós admirador, circumstància que li provoca només una incòmoda indiferència.

El cinquè i últim transcorre durant el rodatge d’una pel·lícula sobre una gesta heroica real a la Gran Guerra, al qual assisteix un dels supervivents, que gràcies a això reviu una relació sentimental d’aquella època.

De tot plegat, Magris n’extreu un parell de conclusions, atenent una visió del pas del temps que no avança sempre en línia recta, sinó descrivint estranys salts i giragonses, a mig camí de la teoria de la relativitat d’Einstein i de la filosofia de Parmènides. Una: estimar és un verb que només té infinitiu present. L’altra: “Vida eterna, doncs? Sí, però aquí i ara”.