A la carretera

Centenari de Jack Kerouac, nascut el març de 1922 a Massachusetts, d’ascendència canadenca, i que moriria només 47 anys després, en 1969, a Florida. Autor de diverses obres, sobretot d’On the road, de 1957 (en català n’hi ha una edició a Labutxaca, titulada A la carretera, no sé si gaire disponible en llibreries). Se’l considera una fita generacional, iniciàtica i emblemàtica presentació literària del moviment beat, sorgit a principis dels cinquanta, just acabada la guerra. A part de Kerouac, l’integrarien noms propis com Allen Gingsberg, William Burroughs, Neal Cassidy, Gregory Corso o Lawrence Ferlinghetti, que havien coincidit estudiant a la novaiorquesa universitat de Columbia. Alguns d’ells apareixen com a personatges a la referida novel·la autobiogràfica, si bé sota una altra identitat.

On the road relata les vivències motoritzades dels joves protagonistes, recorrent el país de costa a costa, en successius viatges, a ritme de jazz bebop, consumint drogues i practicant l’amor lliure, en un intent desesperat de viure intensament, al dia, negligint el futur: professió, família, domicili estable. En gran mesura, els beatniks constituirien el precedent de rebel·lions juvenils posteriors, com els hippies o el Maig del 68.

Escrita febrilment en tan sols tres setmanes en un rotlle de paper de quaranta metres, seguint un mètode que podríem designar com a prosa espontània, sense a penes puntuació ni pauses, alguns crítics la van rebre com l’adveniment d’un nou Hemingway, mentre que altres –el cas de Truman Capote– la desqualificarien amb l’argument que allò no era escriptura sinó simple mecanografia.

Influït per la seva lectura, l’hivern de 1983 em vaig aventurar tot sol a resseguir en autobusos de línia algun dels trajectes que s’hi descriuen, des de Manhattan a San Francisco, fent parada al mític Larimer Street de Denver, on encara vaig veure rodamons com els del llibre. Transcorreguts quaranta anys, anant a l’oficina evoco cada matí aquelles extensions desèrtiques de Colorado o Arizona, al passar pel davant del paisatge pintat –diria que de Monument Valley– en una porta de garatge al lleidatà Passatge Santa Isabel, entre els carrers Ramon Castejón i Maria Sauret, rere la redacció d’aquest diari. Quines ganes de fer campana a la feina i posar-me a conduir per la llarga recta que es perd entre els descarnats turons rogencs de l’horitzó!