D'estampa japonesa

Arribats a Tamariu des de Llafranc pel camí de ronda litoral, després d’una llarga caminada que compensa l’esforç físic amb panoràmiques sensacionals d’un dels paratges més ferèstecs de la Costa Brava, ens disposem a dinar a la terrassa de l’Hostalillo, damunt mateix del rocam llepat pel mar, on tenim taula reservada (menú per 25 euros que inclou, per exemple, una amanida de tomaca, anxoves i ceba “al cop de puny”, paella i mató de la Fonteta amb figues i mel).

A les escales exteriors que s’enfilen cap a l’hotel, descobrim sobre la barana mitja dotzena de llibres vells que sens dubte algú ha deixat allí per si a algú altre li ve de gust quedar-se’ls. Bookcrossing, crec que se’n diu. Més val això que llençar-los al contenidor blau. Em fixo en els títols i no puc reprimir la sorpresa per un dels volums abandonats.

Es tracta d’un exemplar amb l’enquadernació que ja no s’aguanta, les pàgines fugint d’entre les tapes, de l’edició de 1982 a Destino de Llibre de lectura, de Josep Pla, aparegut per primer cop en 1967. Una antologia introductòria de textos planians, de diversa índole.

L’obro a l’atzar, amb la intenció de fullejar-lo abans de decidir si l’agafo o no. I l’atzar fa justament que s’obri per un capítol titulat Marina de Tamariu, com si aquell plec de fulls desmanegats m’hagués estat esperant.

No només l’arreplego, sinó que llegeixo la descripció que fa l’autor de la raconada on som, tan bon punt demanem al maître, mentre no arriba el primer plat. L’escriptor hi evoca el poblet en una època pròxima –a quan ell el descriu–, però que li sembla ja remotíssima; un pa costava 40 cèntims, un porró de vi un ral, el peix era abundant. Tamariu oferia aleshores “un paisatge d’una simplicitat d’estampa japonesa”. Cap símbol positiu de civilització, continua rememorant.

Unes quantes cases d’aire popular incrustades a la penya rosada i tres o quatre tavernes “inoblidables”. Al davant, una platja “de joguina”, per la gràcia de la forma i el dibuix, en què s’estenien els arreus de pesca sobre la “sorra acarminada”.

Una dona immòbil hi estava asseguda, amb un mocador al cap, arreglant xarxes. “Hi havia un silenci prodigiós, una calma profunda que el pas del vent petit convertia en una música vaga”. El temps transcorria lent i suau en aquell “lloc indefinible, secret, misteriós, que semblava estar lligat amb la quinta essència de la llibertat”.