Pobres però feliços

Veure a Filmin la nova minisèrie Hemingway, en tres capítols i cinc hores de duració total, dirigida per Ken Burns, sobre la vida bastant agitada de qui en 1954 seria guardonat amb el Nobel de literatura, em fa venir ganes de llegir un escriptor al qual convé tornar de tant en tant, ni que sigui només per purificar l’estil, esporgant branquillons retòrics. No tots els seus llibres em fan el pes, però la lectura ni que només sigui d’un parell de pàgines sempre suposa una alenada d’aire fresc. Posats a triar, en prefereixo els relats a determinades novel·les.

Busco a les llibreries de Lleida alguna obra seva en català. Només hi trobo una traducció recent de París era una festa per l’editorial El cercle de Viena. Tinc aquest títol a casa en castellà, però entre que em ve de gust rellegir-lo en llengua pròpia i que a la solapa del volum s’explica que inclou al final alguns capítols inèdits, l’acabo comprant.

No me’n penediré. Es tracta d’un llibre pòstum, publicat per primer cop en 1964, tres anys després que el seu autor s’engegués un tret al cap al domicili familiar d’Idaho, escrit a partir de la troballa en 1957 d’unes llibretes amb notes a llapis que ell mateix havia oblidat en 1928 dins d’un bagul a l’hotel Ritz de la capital francesa i que donava per perdudes.

S’hi rememoren les vivències d’aquell jove periodista i aspirant a narrador, amb la primera dona i un fill petit, en el París tan estimulant i bohemi (i barat per a un nord-americà) de la segona dècada del segle XX, una època de privacions econòmiques però força creativa i amb totes les il·lusions encara vives, en què afirma que van ser “molt pobres i molt feliços”. Dormien en hotelets del Barri Llatí i ell tenia llogat un petit estudi a la tercera planta de l’edifici del carrer Descartes on havia mort Verlaine i avui alberga als baixos el restaurant La Maison de Verlaine, que ofereix a la carta patés, caragols, pit d’ànec o escalopes.

Però sovint s’estimava més treballar a la taula de marbre dels cafès que solia freqüentar a la Rive Gauche, cap a dalt a Montparnasse, com el Dôme, La Coupole, el Select i sobretot La Closerie des lilas, o bé al bulevard de Saint-Germain-des-Prés, com Les Deux Magots i el Flore, just davant de la brasserie Lipp, on algun dia es permetia luxes discrets: una dotzena d’ostres, una amanida de patata amb salsitxes, una gerra de cervesa de litre...