Creu i ratlla

Podria ser el títol d’una novel·la protagonitzada per un assassí en sèrie, però en realitat és un documentat i divertit assaig històric sobre la indústria Cruz Verde, dedicada a la fabricació de productes fitosanitaris i insecticides domèstics. Crònica sentimental d’un exterminador, de Sisco Farràs, publicada a mitges per l’editorial Garsineu i les Botigues Museu de Salàs, de què aquest professor jubilat ha sigut el creador.

Justament, amb motiu d’organitzar una mostra temporal al bar saló habilitat com a recepció d’aquell modèlic conjunt d’antics comerços visitables, l’amic Farràs ha plasmat la informació recollida sobre el tema en un volum que conté un nombre d’il·lustracions d’època comparables pel seu interès amb els textos intercalats. Les imatges gràfiques provenen d’anuncis en diaris i revistes, de cartells i de les etiquetes dels nombrosos envasos que aquest col·leccionista infatigable ha reunit.

Era l’any 1945 que la família Garcia-Milà fundava l’empresa a Barcelona, amb fàbriques a Sant Adrià de Besòs i Badalona, pionera a tot l’Estat a produir DDT, base del ràpid creixement de Cruz Verde, perquè –si se’m permet el joc de paraules– aquest preparat químic feia creu i ratlla amb tota mena d’insectes i paràsits. A partir d’aleshores, aniria traient al mercat noves marques comercials, la majoria molt populars en aquelles primeres dècades de postguerra: Cucal, Polil, Lendicil, Carcomín, Bloom, Cebralín, Ambipur.

En 1982, una multinacional del sector n’adquiria la propietat, però mantenint a la venda algunes referències promocionades amb l’eslògan genèric de “Cruz Verde, eficacia probada”. La publicitat, presentada en successives campanyes als mitjans de comunicació o reclams estàtics en llocs públics, sovint dissenyades per artistes de prestigi, entre els quals sobresurt Josep Artigas, centra especialment el treball exhaustiu de l’autor, que va entrelligant amb les vicissituds col·lectives d’una societat ofegada per la dictadura i que a poc a poc anava assumint hàbits moderns, coincidint amb l’eclosió del consumisme.

També ho relaciona amb la seva pròpia memòria particular, i d’aquí el sentimentalisme d’una crònica en què no falten referències generacionals de caràcter històric, social, cinematogràfic, literari o musical, a més d’un bon recull d’anècdotes que aporten amenitat a aquest estudi sobre un aspecte en aparença menor de les nostres vides, però en el fons tan determinant. Una altra valuosa contribució a la historiografia de la quotidianitat d’aquest investigador i divulgador pallarès tan rigorós que també podria presumir del lema “eficàcia provada”.