L'estiu del comissari

Com una espècie de ritual que procuro no saltar-me cap any, i encara que cada cop em costi més trobar obres de ficció que m’enganxin o em suscitin l’entusiasme de quan era jove (deu ser, en efecte, cosa de l’edat, segons dedueixo dels comentaris d’altres lectors en idèntica tessitura, pel que respecta a generació i a gènere, vull dir literari, també en part entès el segon terme com a sinònim de sexe, perquè sembla un fenomen més notori en el sector masculí), arribat l’agost em regalo la lectura d’alguna novel·la de Georges Simenon, sobretot de la sèrie protagonitzada pel comissari Maigret. La d’enguany, força adient per entretenir unes quantes hores ran de platja, porta per títol Les vacances de Maigret, just acabada de publicar en català per la renovada editoral Navona, traduïda per Emili Manzano, tot i que la versió que n’he llegit, en un volum que rodava per casa, és l’editada en la nostra llengua per Columna en 2003, amb traducció d’Esteve Riambau.

Suposo que si fa no fa.

Maigret i senyora s’agafen unes setmanes de descans, la veritat és que ell bastant a contracor, pel que comporta de distorsió de la rutina diària, a la vila marinera de Les Sables-d’Olonne (costa atlàntica, entre l’estuari de la Garona i Bretanya), però amb tanta mala sort que ella ha de ser operada d’urgència en una clínica local d’una apendicitis aguda. Mentre dura la convalescència, l’home volta avorrit per la població balneària, d’un bar a un altre, fins que l’atzar el duu a assabentar-se de l’assassinat misteriós de dues noies, un cas que el veterà policia de la pipa, la gavardina i el barret tou investigarà com sempre, per acabar resolent-lo, a base d’observació, converses a fons més que no moderna tecnologia criminalística, instint, paciència i un profund coneixement de la naturalesa humana, de les seves passions i debilitats, que d’altra banda comprèn i sovint gairebé disculpa.

(Il·lustra aquest article un divertit dibuix, que juga amb la similitud de Maigret i magret, és clar que d’ànec, canard en francès, del ninotaire Perry Taylor, un britànic sexagenari establert des de 2004 en un poble del Gers, on té una galeria, La Baguette Magique, i que caricaturitza amb humor tendre la ruralitat gascona. El vam descobrir el maig passat gràcies a una exposició al castell de Lavardens, vora Auch, i ens va agradar tant que en vam comprar diverses làmines. Si volen, en poder trobar més a www.perrytaylor.fr).