SEGRE
Al poemari 'Notes mínimes d'un paisatge' Josep Espunyes ens parla del cafè de Peramola, que confessa que és un lloc idoni per escriure

Al poemari 'Notes mínimes d'un paisatge' Josep Espunyes ens parla del cafè de Peramola, que confessa que és un lloc idoni per escriureLLUÏSA PLA

Creat:

Actualitzat:

“M’agrada ser al cafè les nits d’hivern.” Amb aquest vers engega el primer de la vintena de sonets inspiradíssims, escrits sens dubte en estat de gràcia, d’un poemari mític, Notes mínimes d’un paisatge, de Josep Espunyes, aparegut a Llibres del Mall en 1987, des de fa massa temps introbable (no m’ha resultat fàcil adquirir-ne exemplars descatalogats o de segona mà, quan en venia de gust fer-ne obsequi a qui creia capaç d’apreciar-lo). Ara, la gran notícia és que aquella obra, gosaria dir que imprescindible, i em temo que irrepetible, ha sigut reeditada, per part d’Edicions Salòria de la Seu d’Urgell, amb tapa dura, esplèndida maquetació de Ramon Berga i fotografies de Jordi Pasques en blanc i negre, una per a cada poema, al·lusives als textos il·lustrats i al paratge o tema de què tracten, mantenint el pròleg original de Ramon Maria Espadaler que concloïa: “Aquests sonets són bàsicament un acte d’amor, i jo no dubto, coneixent l’autor, que la tristesa que reflecteixen no sigui un acte, el darrer, de rebel·lia”.

En tot cas, un inestimable regal per als lectors i diria que també per al mateix Espunyes, autèntic homenot de les lletres catalanes a qui per fi s’està fent justícia, a través de reconeixements públics, coincidint amb el seu vuitantè aniversari, com la Creu de Sant Jordi o la celebració de l’Any Literari Josep Espunyes al Pirineu. Mèrits no li’n falten.

Només cal llegir, per cerciorar-se’n, les notes biogràfica i bibliogràfica al final del llibre: tota una vida consagrada al país, la seva llengua i cultura, i més de trenta títols publicats, entre assaig, història, lingüística, narrativa i poesia, a part de nombrosos articles de premsa. El local esmentat al principi no és altre que “l’íntim, rural, cafè de Peramola”, el poble on lo Pep de cal Vilaro va nàixer en 1942, epicentre de la comarcada –ribera d’Oliana, a banda i banda del Segre– descrita amb una sensibilitat lírica i geogràfica a flor de pell en les referides composicions, iniciades totes amb un “M’agrada ser...” de doble sentit, que pot ser entès en uns supòsits com a “ésser” i en d’altres, la majoria, com a “estar”.

Al cafè peramolí, a Cortiuda, a Nerola, a Tragó, a Castell-llebre, a la Valldan, a la plaça del Lledoner d’Oliana, al pla de Nuncarga, on “el sol s’hi fa melós com un gotim”, a Aguilar, a Bassella, a Castellnou, a Mirambell, a la Clua... (continuarà).

tracking