Laberints d'eternitat

Apuntava aquí fa una setmana, a propòsit d’Atresorat silenci, el recull de poemes de Josep Vallverdú confegit per Pagès Editors, que aquelles composicions que commouen especialment el lector –parlo per mi, és clar, però goso fer-ho extensiu a una majoria– són les més íntimes, on l’artífex dels versos expressa sentiments profunds, personals però no pas intransferibles, tal com demostra la coincidència general amb unes inquietuds, sensacions i vivències tan humanes com les que s’hi manifesten.

Tot amb tot, la diversitat temàtica que caracteritza la mitja dotzena de llibres de poesia publicats en l’etapa literària més recent del degà dels escriptors lleidatans es palesa en aquest darrer volum, que engega amb el quartet Bizantines, inspirat en l’enigmàtica i convulsa història de Bizanci, més tard Constantinoble, l’actual Istanbul, “ciutat sotmesa a un fatal destí,/bastió de l’Imperi...”, i gairebé es clou amb una sentida evocació, sota l’epígraf d’Aiguaforts, de diversos elements patrimonials situats en aquestes contrades de Ponent, per emprar el terme introduït i popularitzat per ell mateix, que al capdavall ha fet fortuna.

El Castell del Remei, per començar, on detecta una “olor de pàmpol i melancolia”. La vila gòtica de Guimerà, a continuació, esglaonada pel vessant de la solana, amb una torre esberlada i finestres com forats: “Carrerons i sòcols, porxos generosos, / lluentor de la pedra medieval; / fantasmals ombres van i venen / per esquius laberints d’eternitat; / olor de pa del dia que enamora, / ratlla de sol a la plaça un instant”.

(A la foto de Lluïsa Pla, un tram cobert del carrer de la Goleta, tot just sobre la plaça Major i vora l’antiga jueria local). Segueix amb Santa Maria de les Franqueses, als afores de Balaguer, on s’ha establert després d’unir-se en segones núpcies amb una simpàtica balaguerina d’ulls blaus “que demanen universos”, nomenat per mèrits sobrats fill adoptiu de la capital de la Noguera.

El vell cenobi femení, víctima d’un abandó de segles i ara almenys recuperada la seva església romànica: “Perla del Cister, arran del Segre: / esbocinada en setges i combats”. No hi podia faltar la Seu Vella, a la llista, el monument emblemàtic de la ciutat on va nàixer fa quasi cent anys i amb el qual se sent ara particularment identificat: “com més vell més prop de la pedra arenosa, / que s’esmica lentament”.