Regust fred d'amor

El Gabriel Ferrater que retrata Jordi Amat a Vèncer la por és un poeta rupturista, que trenca esquemes superant vells constrenyiments temàtics i formals, tot i declarar-se hereu d’una tradició que es remunta als trobadors o al seu admiradíssim Ausiàs March. Un intel·lectual bàsicament autodidacte, obert al món i refractari a localismes, lector exigent i agut de les més diverses literatures, capaç de descobrir perles on mai abans no les havia intuït ningú, avesat a seduir amb les idees i la paraula.

La faceta de seductor del nostre home es veia reforçada, observa Amat, per una vestimenta informal. Solia portar, també fent classes, les poques que arribaria a impartir, texans cenyits, sabates esportives (vambes, o keds, com en diem aquí a Lleida), camises virolades o jerseis de coll alt –el biògraf esmenta un suèter de Caixmir que, presumit com era l’autor de Les dones i els dies, a desgrat d’anar quasi sempre amb la butxaca buida, li havia costat el sou d’un mes–, les inseparables ulleres fosques que juntament amb el cabell curt ja tot blanquinós componen la imatge que ens n’ha pervingut.

Malgrat l’aspecte juvenil i una aparent confiança en si mateix, l’escriptor modern, crític sagaç i esporàdic professor vivia en el fons dominat per la por, i la seva breu –cinquanta anys justos– i atzarosa existència esdevindria un intent fallit d’imposar-s’hi, d’aquí el títol del llibre. La por a no sortir-se’n, la por a haver de viure al dia, la por a no quedar bé amb aquells que hi confiaven –família, amors, amics, treball–, la por a ser incapaç de madurar i comportar-se tal com s’espera d’un adult, la por a no satisfer les expectatives generades, la por a envellir o a emmalaltir, amb el fetge destrossat per l’alcohol, que l’acabaria conduint al suïcidi...El bel·ligerant i polèmic assaig Posseït, del tortosí Albert Roig, que hi reivindica Ferrater i altres noms de la poesia catalana considerats sincers o genuïns, com ara Foix, Vinyoli, Bauçà o Blai Bonet, confrontant-los amb el presumpte artifici dels coneguts com a “poetes de l’existència”, deu el títol al poema homònim del reusenc, de versos tan descarnats: “Quan els cucs / faran un sopar fred amb el meu cos / trobaran un regust de tu”.

És obvi que la lírica realista ferrateriana no lliga gens amb un cert jocfloralisme històric de violes, romaní i angelets que sostenen al vol corones de llorers.