Camí del mar

El passat desembre moria l’escriptor Raúl Guerra Garrido, nascut a Madrid 87 anys abans, farmacèutic d’estudis i ofici, establert des de 1960 al País Basc, on es mostraria actiu com a intel·lectual espanyolista. Entre els premis de novel·la obtinguts destaquen el Nadal i el Planeta.

Jo només n’he llegit un llibre, Castilla en canal, mig crònica, mig assaig, editat en 1998 per Muchnik. Es tracta d’un recorregut geogràfic, històric i literari pel canal de Castella, obra d’enginyeria de dimensions faraòniques empresa al segle XVIII com a via de navegació per treure el blat de l’altiplà central cap al mar Cantàbric, pel port de Santander, d’on s’hauria d’embarcar per a la seva exportació.

Va ser dissenyat a imatge del canal del Midi francès, incorporant un sistema d’encluses de planta oval ideades per Leonardo da Vinci. Amb més de 200 quilòmetres construïts, superant un desnivell de 150 metres per mitjà de 49 encluses al llarg del trajecte, aquell projecte propi de l’època de la il·lustració no s’arribaria a acabar mai.

Els treballs es van allargar tant hi hauria temps perquè s’implantés el ferrocarril, un mitjà de transport més ràpid i econòmic. Els trams ja existents d’aquella infraestructura hidràulica han sigut aprofitats més endavant per subministrar aigua de boca a les poblacions pròximes al seu curs, una mica per al reg agrari i ara més modernament per al turisme.

El volum s’inicia amb uns versos força pertinents de l’Himne Ibèric de Joan Maragall, que en la versió original catalana fan així: “Sola, enmig dels camps, / terra endins, ampla és Castella / i està trista, que sols ella / no pot veure els mars llunyans. / Parleu-li del mar, germans”.

Fa un parell d’anys em va sorprendre descobrir una reproducció en pedra d’una pàgina doble d’aquest llibre del senyor Guerra al punt exacte on s’encreuen el canal de Castella i el Camí de Sant Jaume, als afores de la localitat de Frómista, província de Palencia, “el lugar donde el cauce de las aguas se entrecruza con el camino de las almas”. El pontet d’allà a la vora per on travessen els pelegrins permet la visió de quatre encluses seguides, de la 20 a la 17, en sentit descendent.

En paraules de l’autor, primer de tinta i ara també pètries, “el articulado desplome del agua, de quince metros de desnivel, el mayor de todo el Canal, dibuja en sus variables ondulaciones la metáfora de la vida”.