La Segarra, 1962

La mort de Josep Maria Espinàs, el passat 5 de febrer, m’incita a la relectura de Viatge a la Segarra, el primer llibre que vaig llegir d’aquest autor, en l’edició original de 1972, recuperada el 1999 per La Campana amb el títol d’A peu per la Segarra. El periple pedestre comarcal de l’escriptor de la pipa i el sarró data en realitat de l’agost de 1962.

El barceloní, que ja ha rodat abans amb similars intencions pel Pirineu lleidatà –amb Camilo José Cela, que també en publicarà les seves notes– i pel Priorat, inicia el recorregut segarreta per Cervera, on posa a l’hostal Bonavista, encara existent avui dia, si bé força reformat. Confessa que es tracta d’una de les ciutats que més impressió li han fet.

La segona etapa és l’Aranyó, on troba una colla d’homes que baten i va a veure els llegendaris pallers de pedra, que més aviat li recorden dues enormes magdalenes. Del castell veí de Montcortès afirma que no es conserva com caldria.

Ara està si fa no fa, pura decrepitud. A la rectoria de Sedó coincideix amb el mossèn i dos guàrdies civils.

El sergent benemèrit i, pel que sembla, il·lustrat, li parla de Demòstenes i Ciceró. Presumeix d’haver-se llegit nou vegades el Quijote.

Per un diari deixat sobre una cadira s’assabenta de la mort de Marilyn Monroe. A Guissona, que aleshores té només dos mil habitants, dorm a la fonda Santesmases, sentint ploure tota la nit: “Una pluja fina i persistent, que multiplica els reflexos dels llums i fa lluir les pedres”.

A l’Snack Jaumet de Torà, que també és hostal, disposen d’una màquina electrònica americana i hi percep una “incipient vocació turística”. Al convent de Sant Ramon li fa gràcia que els pares mercedaris sortegin un cotxe, a sobre de la marca Mercedes.

Hi sopa a la fonda Magdalena, que havent passat de centenària va tancar ara fa uns cinc o sis anys. Una pena, perquè s’hi menjava molt bé.

Considera Montfalcó Murallat (a la foto) d’un gran pintoresquisme. A les Oluges hi ensopega amb un adobador de cadires de va amb moto de vilatge en vilatge. Apunta que Sant Guim té “alguna cosa de far west”. A Talavera li expliquen que ja hi ha vint tractors. Actualment deuen ser un parell en actiu. A Vallfogona es recrea amb l’aire decadent del balneari i la figura del rector lletraferit.

De Granyena, per acabar, on gaudeix d’una vista “esplèndida”, la majordona li fa saber que “abans era un poble històric”.