Mentre Ell dormia

Pep Coll torna a travessar els Pirineus, ambientant una nova novel·la a l’altra banda, com ja va fer en 2007 amb Les senyoretes de Lourdes. Aquesta d’ara es titula La llarga migdiada de Déu i l’ha editat Proa.

El títol prové de la coneguda resposta, aquí en boca d’un dels personatges, quan les víctimes de l’Holocaust es pregunten per què Déu –el seu Déu, el déu que sigui– permet aquella salvatjada, fora de tota comprensió humana. Doncs perquè Déu feia la migdiada, no estava al cas, s’havia despistat una estona.

Una estona llarga, com recalca l’enunciat. Fa l’efecte que Nostre Senyor l’acostuma a tenir, una certa propensió a becaines inoportunes, considerant les tragèdies individuals i col·lectives que en la seva suposada omnipotència tolera o consent. Les proves a què de tant en tant ens sotmet, segons els creients. L’àmbit transpirinenc escollit en aquest llibre és la zona de l’Arieja, pels voltants de Sent Gironç (el text prioritza la toponímia occitana).

Els pics del cantó nord de frontera, i més tard del meridional, que els fugitius de la barbàrie nazi han de tramuntar per accedir a la llibertat. Bé, una llibertat condicionada i relativa: parlem de l’Espanya del Caudillo per la pretesa “gracia de Dios”, en un altre episodi de sesta divina, que s’allargaria quaranta anys. Massís del Montvalier, ports de Salau i d’Aulà, collades de Craberons i de la Pala Clavera... Més avall, Alòs, Esterri, la presó i el vell hotel Pessets de Sort, Lleida, Barcelona, Tel-Aviv.

Els passos d’alta muntanya on molts hi deixen la pell, després de trescar dies i nits esquivant les SS i la Gestapo, quan a partir de novembre del 42 els alemanys ocupen la França de Vichy. Un paisatge devastat i repulsiu als ulls dels perseguits, “escampall de roques com cases en ruïnes damunt de congestes de neu bruta i clapes d’herba morta”. La llarga serralada a peu. 

També és llarga la novel·la, 630 pàgines, perquè hi passen i s’hi expliquen moltes coses, sobre un rerefons històric sustentat en l’àmplia bibliografia consultada per l’autor, que havia anat visitant els diversos escenaris. Un munt de feina. Ambiciosa i ben travada, tal com exigeix la veu coral dels nombrosos protagonistes, fins i tot un caporal de la Wehrmacht. A trams pausada, reflexiva i descriptiva, en d’altres trepidant com una pel·lícula d’acció. De fet, no en descartaria l’adaptació cinematogràfica.