Una rossa amb un llibre

Fa tres o quatre diumenges donava notícia aquí d’una exposició de Richard Avedon a Palerm, oberta fins a finals de juliol. Em centrava en els retrats fets pel prestigiós fotògraf nord-americà d’escriptors coneguts seus, però també esmentava d’altres personatges objecte de la seva especial sensibilitat darrere la càmera, com models de moda, músics i gent del cinema.

Entre aquests darrers, un parell d’imatges de Marilyn Monroe, la primera tota sola, la segona abraçant per darrere el seu aleshores marit, el dramaturg Arthur Miller. Totes dues certament icòniques, si bé amb la diferència que en la que apareix acompanyada es veu l’actriu somrient i feliç, mentre que en l’altra, de mig cos en amunt, amb un escotat vestit negre de lluentors, no sembla la mateixa persona.

El seu semblant és aquí trist, amoïnat, abstret, gairebé absent, com agafada fora de joc o amb la guàrdia baixa. Una expressió de desencís, desesperança i vulnerabilitat.

Això de la guàrdia baixa és literal, perquè Richard Avedon sotmetia els retratats a sessions interminables fins que aconseguia treure la màscara del personatge públic i desvelar la cara real, en tota la franca i absoluta nuesa. Una intimitat sense vels.

Al llarg de la seva curta vida, a la mateixa Marilyn n’hi van tirar diverses, de fotos, en què sortia amb poca roba, algunes de pèl a pèl, però en poques sembla tan despullada com en aquesta, en què l’estrella rutilant de Hollywood deixa entreveure la criatura de psicologia turmentada i sofrent que duia a dins. La protagonista de la cèlebre instantània no és de fet Marilyn Monroe, sinó Norma Jean, el nom real d’aquella noia abans de ser tan rossa i de triomfar a la gran pantalla.

Per cert: contradient la seva fama de bleda i ximpleta, fomentada pels papers que li van ser assignats, algun cop s’ha dit que l’actriu tenia un coeficient intel·lectual de 162, superior al del mateix Einstein. I en diverses ocasions surt a les fotos concentrada en un llibre, en particular l’Ulises de Joyce, de lectura gens fàcil.

Amiga d’escriptors, com Truman Capote, confident a estones, no sé si recórrer a deixar-se fotografiar amb un volum a les mans era o no en el seu cas un simple posat, una entre altres moltes impostures, però almenys demostrava un respecte per la literatura avui dia infreqüent entre les celebrities, que diuen ara, com si llegir hagués perdut tot el glamur.