SEGRE
Romànic somrient

Romànic somrientLLUÏSA PLA

Creat:

Actualitzat:

Comentava aquí diumenge que les anotacions al Diari 1952-1960, de Joan Fuster, són més intel·lectuals que no íntimes, ja no dic eròtiques, impublicables en aquells temps foscos i dictatorials de censura i nacionalcatolicisme, ni tan sols sentimentals o amoroses. Molt menys encara romàntiques, en aquest cas també per la mateixa idiosincràsia de l’anomenat “falcó de Sueca” (falcó pel perfil facial, suecà per veïnatge).

L’home abominava del romanticisme, si més no en tant que moviment cultural i literari. Així, el 5 de desembre de 1954 escrivia que els romàntics eren gent “vulgaríssima i predominantment estúpida”, que formulava obvietats indiscutibles.

Tres anys després, ratifica aquest judici: “els romàntics foren uns senyors abnegadament tristos, tristos de cap a peus, llaminers de la tristesa”, donats a cultivar el propi dolor moral i el “desdeny de l’alegria”. L’alegria cantada pel tàndem Schiller-Beethoven no és la seva personal, sinó una idea vaga i nebulosa, abstracta i llunyana.

Anti-romàntic, doncs, i bastant sedentari, perquè entre les pàgines del volum no s’hi consignen gaires desplaçaments, i encara la majoria per feina. Una estada a Elx, l’agost de 1955, on lloa l’extens palmerar, “acumulació atapeïda de troncs i plomalls” que conforma “tota una estampa oriental”.

Una excursió a Peníscola, l’agost de 1959, paradís que tot just el turisme començava a descobrir. Un poble blanc i blau de modestes cases cúbiques, d’una “tranquil·litat dolça i penetrant”, on velles vestides de negre adoben xarxes, assegudes a terra en colles, pels carrers empinats.

Havent recorregut el castell papal, pregunta al guia pel lloc en què els estadants feien les seves necessitats: “El Papa Lluna i la seva cúria devien tenir un aparell digestiu com vostè i jo...”. L’estiu de 1954 viatja a Galícia, no pas com a pelegrí, sinó convidat a un congrés de poesia, “cosa que ningú no sap ben bé en què pot consistir”.

A la catedral de Santiago, després de veure funcionar el Botafumeiro, s’encanta davant del Pòrtic de la Glòria, mentre reflexiona sobre el contrast entre aquell romànic “que somriu”, sovint amb un bri de picardia als ulls de les figures esculpides –com en el cas també del Pòrtic del Paradís d’Orense, a la foto–, i la gravetat imperant a la més austera iconografia coetània, sobretot pictòrica, de les esglésies del Pirineu català, com Boí i Taüll.

tracking