NOTES AL MARGE
Ribes dolces de la tarda
El 28 de gener de 1952, Joan Fuster apuntava al que acabaria publicant com a Diari 1952-1960 que cal escriure versos quan encara ets jove, perquè només aquests són nets, elàstics, vius i plens de matèria directa: “La maduresa, si no es limita a repetir-los, solament ens deixarà fer-ne sobre l’absència que ella és. La nostra poesia, aleshores, s’alimentarà de totes les pèrdues que l’edat comporta.
El poeta jove es canta a si mateix; el poeta vell canta el jove que fou”. Sí que el vell té al seu favor l’experiència, reconeix, però aquesta no passa de ser un record, gairebé sempre anguniós, una “realitat de segona mà”.
Entre aquest punt de vista i que, tal com explica més endavant, Antoni Comas li va aconsellar que ho deixés córrer, “això dels versets”, perquè no eren el seu fort, l’escriptor valencià clouria aviat la seva primerenca etapa poètica, cap allà 1955. Una producció migrada, per tant, mitja dotzena de llibres, comparant-la amb la que emprendria en prosa, però força apreciable, quant a interès i qualitat.
Ens ho confirma l’antologia 77 poemes editada a Lleida per Pagès, coincidint amb l’Any Fuster, arran del centenari. No pas simple apèndix a una fenomenal obra assagística, sinó un element clau en l’evolució de la pròpia trajectòria literària, remarca Josep Ballester al prefaci, on també fa notar la clara influència francesa, d’acord amb les lectures predilectes de l’autor: Baudelaire, Verlaine, Rimbaud, Valéry...Per bé que al referit diari qualifica la poesia amorosa com un de tants “tractaments espiritualitzadors” empescats des de la lírica trobadoresca per sublimar el desig veneri i “redimir l’aspecte animal de les relacions sexuals”, al cantó del sagrament del matrimoni o la novel·la rosa, són nombroses les composicions aplegades al volum antològic glossat que s’inspiren en aquesta “afecció viva per una altra persona”, segons defineix del diccionari.
L’amor i la mar, coincidents en diversos poemes: “aquesta mar de vidre sense onades / que en cada vena teva s’ha escondit”. Ja vaig comentar aquí la fascinació que sentia Fuster per la vasta blavor salada, sobretot al capvespre: “Camí d’ales, entre el dia / i la mar.
Roses esteses: / claredats de sobte empeses / cap als rasos que el cel tria”. I encara, de Cançó inacabada, això altre: “Hi ha més abril als teus ulls / que en aquestes ribes dolces / de la tarda”.