Arbre de fang

Llegint l’antologia fusteriana 77 poemes, a Pagès Editors, t’adones que la dolçor és bastant present en uns versos confegits en aquella edat càndida de pa tou i dolce vita, quan la pròpia existència encara no amargueja tant com ho farà de forma inevitable a partir del dia que la copa plena del còctel efervescent d’il·lusions i expectatives comenci a sobreeixir per l’acumulació imprevista de desencisos. “Oh, els teus ulls dolcíssims, on mai no es pon res!”, exclama el poeta enamorat, que clou el sonet El matí i tu, del seu segon llibre, Ales o mans, de 1949, amb un rendit: “I et tinc vora els llavis: què més és la vida?”.

A Homenatge a Ibn Hafadja d’Alzira, el Joan Fuster de Sueca ens parla d’un riu tan dolç com dolça trobava la saliva aquell reivindicat bard andalusí. No hi ha dubte que la composició més coneguda de l’autor de ratlles curtes que aviat va deixar de ser-ho és Criatura dolcíssima, gràcies sobretot a la melòdica versió musical de Lluís Llach.

Formava part del recull Escrit per al silenci, aparegut en 1954, i es compon de deu dístics que segueixen una estructura gairebé matemàtica, tal com fa notar el professor Josep Ballester al pròleg. “Criatura dolcíssima –que fores /la sola riba forta, un deix d’idea, /la mà que entre les meues perdurava!”, engega l’encesa evocació d’una història d’amor amb una parella –un noi– bastant més jove: “Tenies 19 anys, i a punt la joia,/i esperança de mi en les teues galtes./ Jo t’intentava noms i altres carícies”. Una relació intensa, apassionada, d’aquelles que marquen: “Érem hostes del bes i la insistència...”.

Això mateix, que marquen i es mantenen, més enllà del seu desenllaç teòric, instal·lades per sempre a la memòria més íntima: “Sí, l’estimava lentament i sorda. /Com s’estimen les coses marcescibles./ Com s’aprèn l’idioma de l’absència”. Després d’aquest zenit sentimental i líric, la poesia de Fuster canvia de to i registre per entrar en una fase antiromàntica.

A partir d’Ofici de difunt, escrit en un rotlle de paper higiènic, s’imposen escepticisme, ironia, mordacitat i els jocs de paraules. La ira i el sarcasme, en expressió pròpia. Fins que ho deixa córrer. El volum 77 poemes revisa tot aquest trajecte i incorpora al final una dotzena de textos inèdits, com el pessimista Desolació, de 1947: “Sóc un arbre de fang, un arbre mort (...) /Un arbre espars que ja no traurà fulles.”