Contra la pressa

Si Pere Rovira va escollir la divisa Contra la mort per designar un memorable recull de poemes, el seu compatrici Xavier Graset, nascut igualment a Vila-seca, si bé uns quants anys més tard, en 1963, podria haver titulat Contra la pressa la selecció d’articles que li acaba d’editar La Campana i que Antoni Gelonch li presentava a Lleida el passat 27 de maig. La pressa de viure, de pensar, quan viatgem o som en un auditori escoltant música, a l’escola, a la feina, al gimnàs, als fogons i a la taula o bé al llit.

Una “modernitat accelerada” que prima la productivitat i l’aprofitament màxim de recursos, substituint el pa de forner, fet amb tot el temps del món, per insulses barres plastificades de benzinera, i que ens impedeix de gaudir a fons dels petits plaers quotidians. Per això aquest llibre, titulat significativament, programàticament, La pausa dels dies, llueix el subtítol aclaridor de Dietari de vivències plaents.

Un dietari desgranat des del 2010 en forma de col·laboracions en diversos periòdics, sobretot a El Punt Avui, que l’autor ens ofereix agrupades per estacions, a base d’anar superposant capes.

La tècnica acostuma a consistir a associar records personals o experiències recents amb notícies d’actualitat o actes culturals com concerts, exposicions, representacions de teatre, i a partir d’aquí formular un comentari sense pretensions de pontificar, sinó simplement d’induir a la reflexió i si de cas que cadascú en tregui conclusions pel seu compte. En general, breus lectures tan plaents com les vivències que s’hi relaten.

Denominador comú que no obsta que el to amable dels redactats no comporti de tant en tant alguna denúncia més seriosa, com quan s’exclama contra la plaga de senglars o atemptats al medi ambient i el gust estètic, en el cas d’una altra plaga, la de rajoles blanques en locals públics. La defensa d’un ritme vital més assossegat que no estigui renyit amb la tradició i les formes de fer antigues, perquè el passat no és “un racó de mals endreços”, suposa avui dia un cert replegament íntim, un retorn –després de tants experimentalismes sobrevalorats i al capdavall decebedors– a la cuina, les menges i els sabors de sempre (una passió que impregna moltes pàgines), al vocabulari més ric i substanciós que el nostre de pares i padrins, al consum de llibres que ens acaben transformant. Com aquest, sense anar més lluny.