Flors que encara perfumen

Com aquell títol d’una novel·la de Pi de Cabanyes, Oferiu flors als rebels que fracassaren, aquest nou llibre de Xavier Garcia i Pujades respira un similar to elegíac. L’ha editat Pagès i es titula Oponents, aguda contracció d’oposar-se i ponent. El subtítol és una mica més aclaridor: Assaig biogràfic de resistències del segle XX. Centrat a les nostres comarques, tant de la plana com del Pirineu.

Una elegia que no correspon a cap derrota absoluta, perquè d’aquelles bregues una certa aroma n’ha quedat, després de dècades decebedores per a alguns que potser hi havíem posat massa il·lusió i expectatives: “Ens hem hagut d’adaptar, però no hem cedit en les aspiracions primordials que ens van fer moure.”

Unes “memòries lleidatanes” del periodista de Vilanova i la Geltrú, establert des de fa ja temps a Horta de Sant Joan, fruit de la coneixença de persones, paisatges i combats en aquests encontorns occidentals a partir dels seixanta, complement de les dedicades per ell mateix en algun volum anterior i nombrosos articles a les terres del Camp de Tarragona i de l’Ebre. Començant per l’estada del seu propi pare a la presó de soldats republicans de la Seu Vella, en març de 1939.

La galeria de personatges evocats s’inicia amb l’alcalde Humbert Torres, l’escriptor Joan Santamaria, els germans Joan-Baptista i Ramon Xuriguera, l’activista cultural Gabriel Xammar, el polític i narrador Carner-Ribalta, l’historiador Josep Lladonosa, la figura cabdal en els àmbits literari i cívic que haurà sigut Josep Vallverdú, el pastor lletraferit Joan Lluís, el poeta i filòleg Josep Espunyes, les també versificadores Rosa Fabregat i Maria-Mercè Marçal, el malaguanyat Joan Barceló, els membres de la Gralla i la Dalla i del moviment de la Nova Cançó a casa nostra...

Capítols a part mereixen la fundació de la Unió de Pagesos, l’estafa que va suposar l’anomenada Transició Democràtica, el partit Nacionalistes d’Esquerra o la lluita popular contra el pantà de Rialb.

Resumint: la crònica d’uns anys apassionants, viscuts de forma apassionada, en el marc d’una “lleidatania global” no sempre compresa ni compartida per la resta de catalans. No és el cas de l’autor, òbviament, que veu en aquest fenomen la possible fusió de “tres estats de l’ànima”, a saber: l’exuberància pirinenca, la tendra laboriositat menuda de l’horta i l’heroïcitat d’haver de viure als secans.