Fruits tardorencs

Mosaic de tardor clou el cicle de quatre volums autobiogràfics de Josep Vallverdú, editats per Proa, després de –per ordre cronològic, no d’aparició– Desmudat i a les golfes, Vagó de tercera i Garbinada i ponent. Un títol ben trobat, que anticipa el contingut: acumulació de rajoles de colors i formes diferents, corresponent a la fase autumnal del protagonista. “Tessel·les de vida”, diu Carme Vidalhuguet al pròleg. Com en un retaule, també. Repàs d’esdeveniments i circumstàncies personals, sense defugir el marc col·lectiu en què es produeixen, tot allò que ens ha tocat –i ens tocarà, ai– de suportar “fins a la darrera paciència”, en paraules de la prologuista.

Del 1970 ençà, pandèmia inclosa. S’inicia amb la domiciliació al “paradís de Puiggròs” i la docència a les Borges. Una etapa fecunda que donarà lloc a llibres emblemàtics com Proses de Ponent o Rovelló. Sense negligir les col·laboracions periodístiques, que mantindrà fins avui, ja centenari. Amb una constant: “als articles de premsa m’hi miro molt de no posar-me doctoral o mestretites, m’estimo més un to generalment lleuger i fins humorístic”. Missatge captat, mestre!

La complicitat d’amics com Guillem Viladot, els viatges a l’Alguer o Grècia, país de què es declara enamorat, l’ingrés a l’Institut d’Estudis Catalans, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, la sèrie de dibuixos animats del gosset Rovelló, l’estàtua de Juli Cèsar cedida a Lleida (amb el comentari amarg respecte de la indiferència amb què va ser rebuda), el conreu ja gran de la poesia com a confort...

L’enumeració de les successives baules existencials, més o menys asèptica, contrasta amb la sinceritat despullada que traspuen algunes confessions íntimes –el reconeixement d’una economia familiar modesta o l’error de no haver comptat amb un agent literari que haurà provocat que bona part de la seva producció hagi passat força en silenci– i sobretot la trentena de pàgines memorables, per sentides i ben escrites, sobre la malaltia i la mort de la seva primera esposa, Isabel, i la relació sentimental amb l’Antonieta, amb qui es casarà als 89 anys. Amb ella es traslladaria des de l’Espluga de Francolí a Balaguer, on ara viu la “parelleta”, com se’ls coneix, en un pis amb vistes “sumptuoses”, agraïts al destí i conscient l’home que en aquesta segona oportunitat, a tall de propina, “he sortit guanyant per totes bandes”.