Desemparades

Imagineu-vos, per uns instants, que la ciutat on residiu es converteix en un indret hostil. Que els carrers i les places que us han vist passejar amunt i avall durant anys ara us provoquen recel. La fruiteria, el bar de la cantonada, la perruqueria, l’autobús per anar a la feina..., tot plegat suposa una greu amenaça per a la salut individual i col·lectiva. La veïna del quart ja no és una opció per demanar-li sal si us quedeu sense. Gestos i accions quotidianes com obrir la porta del carrer o cridar l’ascensor impliquen un risc. L’únic espai segur és el que hi ha entre les quatre parets de casa vostra. Però res de compartir tovalloles ni beure del mateix got. Doncs bé, a tot això sumeu-li que esteu a punt de portar una criatura al món. Que ha de néixer en qüestió de pocs mesos, setmanes, o dies! Que et trobes malament, la por et supera i tens dubtes raonables que ningú és capaç d’esvair. Al CAP no t’agafen el telèfon. Estan saturats. El seguiment de l’embaràs és pràcticament nul, només les ecografies de rigor i que el pare s’oblidi de ser-ne partícip. El sistema sanitari públic us ha deixat de la mà de Déu fins al moment del part. Llavors sí que us atendran, però només les hores que siguin estrictament necessàries. Després, de nou a casa, amb un nounat en braços, més vulnerable que mai, i a seguir resant. Res de visites, res de passejar amb la criatura perquè rebi la llum del sol. Afortunats els que renegueu del suport dels avis o de qualsevol altre aixopluc social, això sí. Però la resta, resignats i desemparats. Com s’agrairien aquells tuppers de la mare, l’escalfor dels bons amics o el do de la tribu per transformar en rialles qualsevol petit mal tràngol per molt gros que pugui semblar.Costa de concebre, oi? Ni la ficció havia estat capaç de superar la realitat d’ara fa 4 anys. La que vam haver d’afrontar les mares que vam parir durant els mesos més durs de la pandèmia. Les primerenques es van endur la pitjor part, però cap ni una ho vam tenir fàcil. Només cal veure l’augment flagrant de casos de violència obstètrica que es va registrar, els problemes amb la lactància materna que van quedar desatesos o les depressions postpart que encara s’arrosseguen. Ferides obertes, en molts casos, que trigaran encara a cicatritzar.