Models a seguir

Hi ha qui manté que prohibir l’ús del mòbil a les aules és un pedaç a un repte social que va molt més enllà. Segurament tenen raó, però per algun lloc s’havia de començar, i si el clam entre les famílies resulta que era gairebé unitari, aprofitar-lo per establir un marc legal comú no sembla una decisió desgavellada. Una altra cosa són les raons de fons que té cada família per celebrar una prohibició com aquesta. N’he sentit de tots colors. Per convicció, els que veuen el mòbil com un obstacle per a l’aprenentatge i no pas com un recurs més. Per comoditat, els que ho solen deixar tot en mans de l’escola per defugir segons quines responsabilitats. Per inseguretat i por al fracàs, els que consideren que no tenen el coneixement suficient per fer un bon acompanyament. O per evitar discriminacions, els que tenen una mirada més àmplia sociològicament parlant. Sigui com sigui, el que està clar és que a partir del curs vinent no es podrà utilitzar a classe, ni al menjador, ni al pati, ni durant les activitats extraescolars. Els mestres tampoc, perquè han de ser un model a seguir. Salvada la primària, però, l’última paraula la tindrà cada institut i ara, un cop tancat el procés de preinscripció, molt temo que aquesta qüestió ha fet decantar la balança a més d’un. Mestres i professors haurien de ser un exemple a seguir, absolutament d’acord. Però resulta que és a casa o al carrer on els adolescents passen més hores connectats. No creieu, doncs, famílies, que ha arribat l’hora d’entonar el nostre particular mea culpa també? Jo començaria fent una introspecció individual i col·lectiva sobre l’ús que en fem els adults. Un ús irracional a cavall entre la necessitat i l’addicció. Necessitat fictícia i en molts casos autoimposada. I si no, fixeu-vos-hi bé, sobretot quan arribeu a casa. On deixeu el mòbil? Quantes vegades el mireu abans d’anar a dormir? I mentre feu el sopar? O mentre vigileu els nens jugant a la banyera? Es fa difícil, oi, passar pel costat d’aquest petit aparell sense fer un cop d’ull a les notificacions? Perquè segur que en tenim de noves. Sempre n’hi ha de noves, poc o gens importants. I si no, hi anem a parar igualment. Que si diaris digitals, xarxes socials, aplicacions de tot tipus, el correu, el WhatsApp… Som esclaus de tot plegat, mentre la vida va passant.