Disseny útil per a la vida

Fa uns dies vaig assistir a una xerrada que em va apropar a una realitat desconcertant i commovedora a parts iguals. Es feia a l’auditori d’un vetllatori. A un tanatori, sí. I anava a càrrec d’una dissenyadora de serveis, una terapeuta i dos arquitectes. Un d’ells, precisament, s’havia encarregat del projecte de reforma de l’edifici, a tocar de l’estació de Sants de Barcelona. Un espai d’un alt valor arquitectònic per fora, que durant anys havia acollit un parc de boles per a la canalla del barri i que des de fa pocs mesos serveix per acompanyar els veïns que han perdut algú proper. Només entrar per la porta, la sensació de calma és sorprenent. La pau i harmonia s’apoderen de tot senyal d’hostilitat gràcies a les formes geogràfiques suaus, els tons neutres i els materials orgànics. La vegetació hi aporta un toc de frescor, que referma el vincle amb la natura, i la llum natural hi entra de forma magistral, reforçant la sensació de confort i benestar. La xerrada en qüestió s’havia programat en el marc d’un festival que s’ha celebrat aquest mes de maig a Barcelona amb dos grans objectius: desestigmatitzar i trencar el tabú a parlar de la mort i donar eines a la ciutadania per afrontar-la amb naturalitat. Tot un repte tenint en compte que vivim en una societat que hi viu d’esquena i l’amaga a les criatures. Fins i tot als mateixos malalts terminals. El sol fet de pensar-hi ens esgarrifa. Preferim obviar-la, quan resulta que amb el silenci el que fem justament és contribuir a crear més pors i més angoixa i aparentar ser immortals, quan precisament la mort és l’única certesa que tenim a la vida. Tallers a instituts, xerrades a docents i activitats a casals de gent gran s’han succeït per contribuir a la causa, com també hi estan contribuint els dissenyadors i els gabinets d’arquitectura. Ha estat tota una experiència descobrir com aquestes dues disciplines es van posant al servei de tot el cicle vital de les persones, també de la mort, donant resposta a les necessitats dels usuaris i tenint en compte que en un context de vulnerabilitat la responsabilitat que tenen és encara més gran. Amb la seva feina donen forma al món i són capaços de canviar no només la percepció d’un espai, sinó fins i tot la del fet en si mateix. Ara que hem sabut que Lleida tindrà un nou tanatori, m’ha semblat una reflexió oportuna per posar sobre la taula.