La gran estafa
La Gal·la encara no ha nascut i ja li estan buscant una escola bressol per deixar-la de 8 h a 17 h quan compleixi els 6 mesos. Amb els sous que cobren, cap dels dos progenitors es pot permetre el luxe d’acollir-se a una jornada reduïda i tampoc tenen cap avi a prop que pugui –i vulgui– fer-se càrrec de la criatura. Busquen una escola privada. A la pública saben que tenen molt poques opcions d’entrar-hi.A la Josefina, amb 68 anys, li acaben de diagnosticar Alzheimer i demana als seus dos fills que li busquin una residència on la puguin cuidar i acompanyar el que li queda de vida, conscient de la voràgine diària a què estan abocats. Els dos voregen els 40 anys, tenen criatures petites i fer hores extra ja comença a ser una obligació per pagar un lloguer que cada vegada els ofega més. Li buscaran una residència privada. La llista d’espera per entrar a la pública ronda els dos anys.Aquest és el panorama que el sistema capitalista s’ha encarregat d’anar forjant les últimes dècades a base de fer prevaldre conceptes com aprofitar el temps, estabilitat i guanyar diners. “El temps és or” ha calat profundament en el discurs social. I la cura de les persones dins l’àmbit familiar ja no hi té cabuda. Petits i grans fan nosa. Però resulta que són la major font de benestar social segons un nou indicador que ha publicat enguany el govern català. Dels 12 factors indicats, l’estat de salut i el temps en família encapçalaven el rànquing, seguides de la situació econòmica i laboral. Els catalans ho tenim clar: família i butxaca van de la mà. Però casar totes dues ja no està a les nostres mans. Calen més polítiques públiques de benestar social i mesures de conciliació real. La Llei de Famílies podia haver estat un gran pas endavant però s’ha quedat a mig camí. Sobretot des que hem sabut que el permís de 8 setmanes per a pares i mares amb fills menors de fins a 8 anys a càrrec no serà remunerat. Il·lusos de nosaltres. Quina estafa. Ens ho havíem empassat perquè la directiva europea semblava molt clara i perquè el govern de Pedro Sánchez n’havia fet bandera fins a la sacietat. Però ara resulta que només era una trista maniobra electoral. El que havia de ser un bri de llum, una bafarada d’oxigen, un suport econòmic i moral per a milers de famílies, s’ha quedat en paper mullat. No sé si podrem resistir gaire temps més fent mans i mànigues de braços creuats.
