Il·lusions
Ampolles de sifó, punts de llibre, còmics, discos, pedres o adhesius. Ciutats, paisatges, obres de teatre, gols del Barça o concerts en directe. Ja siguin objectes o experiències, resulta que les persones que tendeixen a col·leccionar comparteixen un denominador comú molt poderós, d’una gran capacitat transformadora, capaç de moure muntanyes: la il·lusió. Energia pura. O desig, en termes de la psicoanàlisi. I és que segons aquesta teoria, la vida es tracta d’anar construint a partir de desitjos concrets, d’encarrilar-ho tot sense perdre’ls mai de vista i d’esforçar-nos de valent per mirar d’assolir-los. Convindria que fossin desitjos més o menys realistes, això sí, ponderant bé els condicionants i tot allò que es pugui escapar del nostre control. Bàsicament per reduir al màxim les possibilitats de frustració. Pot ser un anhel minúscul o gegant. La qüestió és que sigui una bona font de motivació i que ens serveixi per mirar el futur amb il·lusió. La sensació de plenitud, de fet, o de felicitat, diuen que depèn en gran part de la manera en com encarem el futur. Sempre que siguem capaços de viure instal·lats en el present de forma sana i equilibrada i haver superat les ferides del passat, hi afegiria la doctora Estapé, però això ja seria un capítol a part. Des de voler comprar-se un cotxe, desitjar molt fort tenir fills o fixar-se una fita a nivell professional, fins a adoptar una mascota, acabar aquella pel·li que vau haver de deixar a mitges o estrenar un vestit per Festa Major… Tot s’hi val en nom de la il·lusió. També voler escampar la boira.Aquests dies que he estat a la platja m’he adonat que per a molta gent marxar de vacances no és només un caprici. És el seu principal al·licient. Any rere any. El major combustible que tenen a l’abast i que es regenera des del mateix instant en què entra en joc la planificació. També passa amb la loteria de Nadal, si us hi fixeu, ara que tot just ha començat el compte enrere. Tots tenim algú proper a qui li brillen els ulls cada vegada que li portem un dècim del poble que acabem de visitar. O a l’hora de repartir amb els amics la butlleta del bar on esmorzen cada dia. I quan ens fa entrega del número de cada any, aquell somriure no té preu. I això que mai no li ha tocat res. Però el ritual és sagrat. Sobretot per mantenir viva la il·lusió, i qui sap si aquest 2024 acabarà sonant la flauta.
