Unitats de mesura 5.0

Fa pocs dies, en una sobretaula entre amics que rondem els 40 anys, vam encetar un d’aquells debats que porten cua. De magnitud, en la forma i en el fons, a cavall entre la reflexió filosòfica, personal i política. El to de la conversa era amable, respectuós i amb una certa dosi d’humor. Els arguments, variats i enriquidors. Segurament s’hauria allargat tota la tarda, però quan hi ha canalla petita pel mig, ja se sap. La pregunta era la següent: considereu que som més pobres que els nostres pares? La capacitat d’estalvi s’erigia ràpidament en un dels principals arguments a favor del sí, en tant que cada vegada és menor o inexistent per a algunes famílies. La teulada s’ho emporta gairebé tot, deia un referint-se a l’habitatge. I és que la sensació d’ofec és, en general, la mateixa, sigui de compra o de lloguer. El que també resta moltíssim d’uns anys ençà és la cistella de la compra, deia una altra. El que abans de la pandèmia pujava a 50 €, ara ja són 75. I això havent restringit el consum de peix fresc. Sí, però abans no es menjava tant de restaurant com ara. Entre setmana era impensable. I els àpats de diumenge o les festes d’aniversari normalment es feien a casa. Tampoc pagaven Internet cada mes, ni es gastaven dinerals en mòbils i no sé quants dispositius més. Ningú estudiava màsters. I de viatges se’n feien en comptagotes. Nosaltres, en canvi, tots marxem cada any ni que siguin 5 o 6 dies. Vet aquí alguns dels arguments que s’esgrimiren en contra.Tornant als defensors del sí, hi ha qui apel·lava a les segones residències com un bé de luxe heretat al qual ara és pràcticament impossible accedir. També ha pujat i molt el preu dels serveis bàsics, de les assegurances, de tot tipus, al·legava una altra, començant per la pòlissa de salut. Per no parlar de les extraescolars. I a sobre, ara et veus obligat a apuntar-los a tres activitats setmanals per poder conciliar. I què me’n dieu del que val anar al cinema o al teatre? És per pensar-s’ho dues vegades. O tres, o quatre, o vint-i-cinc en el cas de les parelles amb fills que es voldrien divorciar però no poden. Cada vegada són més. Fan vida per separat però es veuen obligades a conviure sota la mateixa teulada perquè no es poden permetre pagar dos habitatges. El sistema els ha obligat a dependre econòmicament un de l’altre. I arribats a aquest punt, jo sí que m’atreviria a dir que estem pitjor que els nostres pares.