Parlar per prevenir
Havíem anat a passar el cap de setmana a l’Empordà amb uns amics quan vaig rebre aquella trucada que ho va canviar tot. Pujar en globus sempre m’havia cridat l’atenció i aquell dissabte semblava ideal. Ni rastre de por, ni vertigen, ni inseguretat. Només bones sensacions. Flow en vena. I quines vistes! Un encert. Va ser l’endemà diumenge quan, encara eufòrica per aquell exercici de superació personal, em va caure el gerro d’aigua freda. Glaçada. Em deia no-sé-què d’una carta, d’un correu electrònic que acabava de rebre dient-los adeu. Que s’acomiadava de tothom. Que el perdonessin, però que no podia més. Immediatament havien agafat el cotxe i ràpid cap a Barcelona per mirar de localitzar-lo mentre encadenaven trucada rere trucada. Cap senyal. A casa no en sabien res. Ni tampoc els amics. Va ser un company de feina qui els va donar la mala notícia. La pitjor que pot rebre una mare. I la resta, feina rai per recuperar-se. Ni t’ho expliques ni t’ho acabes de creure. Però resulta que ja no hi és i no tornarà mai més. Ha decidit anar-se’n, ha deixat escrit, per descansar. Per oblidar-se de tot allò que li fa mal, deixant la família i els amics absolutament desarmats per aquella pistola que mai hauria d’haver disparat. I no és que no s’estimés la vida, és que el final del túnel no arribava mai. El patiment emocional era massa gran. I el que és pitjor, havia passat completament desapercebut. A tot l’entorn. O a gairebé tot. Acostuma a passar, diuen els psicòlegs. I encara que algú proper detecti que alguna cosa no rutlla prou bé, mai et passa pel cap un desenllaç com aquest. L’imaginari col·lectiu no està preparat. Ni vol estar-ho. Es veu retorçat, desgavellat, inconcebible, inoït, aberrant. La realitat, però, és que a Catalunya el suïcidi és la segona causa de mort entre els joves de 15 a 29 anys. I per cada persona que mor, es comptabilitzen 20 persones més que ho intenten. Afecta sobretot els homes majors de 65 anys i la solitud s’apunta sovint com a gran catalitzador. Per això és tan i tan important la labor de prevenció que fan associacions i administracions. I parlar-ne obertament, insisteixen els experts! Per reduir l’angoixa, l’aïllament, i com una via per demanar o oferir ajuda al costat dels canals especialitzats. El 024 o el 061, adreçats tant a persones amb idees suïcides com als seus familiars. 24 hores al dia, 365 dies l’any. Qualsevol moment és òptim per parlar-ne. Avui, també.