Percepcions

Quina percepció hi ha de Lleida des de Barcelona i la seva àrea metropolitana?Doncs mireu, crec que seria un error generalitzar. Atenent a la meva experiència personal, em sembla més sensat i enriquidor classificar les diferents visions en tres categories.La primera. Els que coneixen àmpliament la província i la valoren, tant pel que hi ha com pel que s’hi fa. Els que l’han trepitjat ja unes quantes vegades, de dalt a baix. Muntanya i interior. Secà i regadiu. Cercant precisament zones poc massificades. Genuïnes. Són gent que valora el contacte amb la natura, el sector primari, i admiren els que s’hi dediquen. Són una minoria, és cert, però tenen el poder del boca-orella. I això no s’hauria de subestimar. En segon lloc hi ha els que, arrossegats per l’estigma d’una gran esplanada amb boira, no hi veuen ni hi volen veure més enllà. Són els mateixos que van a remolc del que sol fer tothom, d’allò que instagramers, per casualitat o no, han posat de moda. Per aquesta colla, Lleida no és una altra cosa que el Pirineu llunyà. I finalment hi ha un altre grup bastant nombrós que reconeix obertament que Ponent no els atrau. Però per desconeixement, en cap cas per menysteniment. Són plenament conscients del potencial de la nostra indústria agroalimentària i ens veuen com el gran rebost de Catalunya. Per tota la resta, però, i especialment a nivell cultural, creuen que no ens promocionem prou. Seria qüestió, doncs, de posar Lleida de moda i situar-la a l’agenda dels catalans. Sense complexos. Exprimir comarca per comarca. Cadascuna amb les seves singularitats. I tirar de projecció internacional, amb cites obligades de la magnitud de FiraTàrrega, Penelles o Aitona en flor. Una altra cosa és si hi estem disposats i preparats per a tot plegat. Com tenim els allotjaments? Com anem de personal qualificat? Les carreteres estan en condicions? I els centres sanitaris?Mirar cap a fora és necessari, cert, però alhora convindria mirar cap a dins. Amb una estratègia sota el braç. Reivindicant el que faci falta, sí, però no tant des de la queixa, sinó des de l’acció. I des de l’absoluta convicció. Perquè si no ens ho creiem, no arribarem ni a Barcelona ni enlloc.