A prova d’aigua
És de sentit comú, s’exclamaven alguns aquesta setmana després de rebre les alertes de Protecció civil als mòbils. El missatge semblava prou clar, però a la pràctica mai tothom balla al mateix compàs. Massa subjectiu, això del risc. Digueu-li incredulitat, manca de confiança en les administracions, tossuderia, immaduresa o mala comprensió lectora. El cas és que dilluns al matí Barcelona i la seva àrea metropolitana es va veure immersa en una espiral de confusió i contradicció. Condicionats per la tragèdia de València, i atenent el volum de trànsit a determinades carreteres, no hi ha dubte que molta gent va optar per quedar-se a casa. Teletreballant o no. Però el cert és que davant del dubte, molts no es van voler arriscar ni posar en risc la seva gent. Altres, en canvi, van tirar milles seguint fil per randa la seva rutina diària, bé convençuts que les coses no anirien tan mal dades, o bé perquè no els va quedar cap més remei, com el repartidor que em va trucar a mig matí preguntant si podia deixar el meu paquet al veí. Quin gerro d’aigua freda, la veritat. No feia ni cinc minuts que m’havien arribat aquelles imatges colpidores de la C-32, absolutament negada, a l’altura de Castelldefels. Inundacions a Viladecans. A Barcelona donaven l’aigua per la mort de Déu. Estacions de metro tancades. Renfe acabava de suspendre tot el servei de Rodalies. I aquell pobre home repartint joguines, estris, andròmines d’Amazon, faldilles midí de Shein o best-sellers de l’Abacus. Tot molt urgent, sí. Li vaig insistir que marxés cap a casa o que almenys busqués aixopluc fins que minvés el temporal. Però es veu que no tenia elecció. (NOTA MENTAL: Revisar principis i hàbits de compra.) Universitaris abandonant en massa a les facultats. Centraletes col·lapsades. Taxistes destarotats. Turistes desorientats. Després hi havia els que s’afanyaven a recollir les criatures, prèvia notificació de l’escola en alguns casos, o sense, mentre en altres es recomanava just el contrari amb afirmacions estel·lars com L’escola és un lloc segur. Per sort, van ser només unes hores. Però no vull imaginar-me què hauria passat si això dura dos dies sencers. Fa falta més pedagogia, absolutament d’acord. Però també més contundència en les comunicacions. Instruccions més precises, exemptes d’interpretacions. Perquè, una vegada més, la manca de sentit comú s’ha fet evident.
