El gall i la gallina

El petó de Luis Rubiales a Jennifer Hermoso no hauria arribat als tribunals si l’expresident de la Federació de Futbol hagués reconegut, des d’un primer moment, que hauria d’haver tingut un paper més institucional i que es va equivocar deixant-se portar per l’eufòria de la victòria al Mundial. Si Rubiales hagués mostrat una actitud menys xulesca i més serena com ha fet aquesta setmana davant del jutge, i la seva comparsa no hi hagués intervingut de males maneres per intentar defugir la crisi mediàtica, el cas no només no hauria arribat a judici sinó que la reputació de la Federació i la imatge del futbol no haguessin quedat tant en entredit.El petó o piquito (el matís sí que és important, senyoria) per si sol no hauria aixecat tanta polseguera si no hagués estat per la manera que després Rubiales es va intentar justificar, traient importància al fet, des de l’absoluta fermesa i autoritat, equiparant-lo a un gest d’afecte amb qualsevol altre jugador o persona de la seva màxima confiança, relegant Hermoso a un segon pla. Com el gall a la gallina en aquella cançó infantil.S’hauria estalviat molts maldecaps el llavors president de la Federació de Futbol si s’hagués disculpat, públicament, reconeixent que el petó va estar completament fora de lloc i que en cap cas hauria volgut espatllar un dels moments més importants de la vida de la jugadora.Tot plegat serien figues d’un altre paner, segurament. Això no treu, però, que fos un gest igualment reprovable pels que defensem i lluitem pels drets de les dones i la seva total i absoluta llibertat. De fet, es va qüestionar, fins i tot, després de les primeres declaracions de la mateixa Jennifer a un mitjà de comunicació en les quals restava importància el petó, qualificant-lo de gest espontani, mentre insistia, per activa i per passiva, que la pilota no es faria més gran. Perquè una cosa és que Rubiales es mengi els jugadors a petons després de guanyar un partit, si és aquest el llenguatge que impera als vestidors, i l’altra és que li agafi el cap a una jugadora, de manera deliberada, amb el càrrec que ostentava, davant l’atenta mirada de mig món. Fa de mal veure, no m’ho negareu. Sobretot pel missatge implícit que amaga i que, lluny de ser exemplar, perpetua un modus operandi ofensiu i perillós, més que demostrat, sota la vella disfressa de la santa innocència i la divina impunitat.