Andròmines i rampoines

Fa un parell de setmanes, en una reunió familiar, algú presumia de tenir un armari ple de sabates. De dalt a baix. 50 parells com a mínim. De tots els estils i colors. Totes de taló. Durant més de mitja vida, explicava, les sabates es van convertir en un dels seus béns més preuats. Ara, passats els 70 anys, malauradament ja no en pot dur perquè els seus peus ja no les toleren, però es resisteix a desfer-se d’elles. Igual que amb les bosses de mà. N’ha col·leccionat centenars. També de tot tipus, mides i tonalitats. Una llàstima, vaig pensar, i, sobretot, quina feinada pels que s’ho trobaran. I és que fa de mal dir, pero convindria que a partir de certa edat, tots plegats comencéssim a fer inventari i anar llençant, donar o vendre tot allò que ja no fem servir o tenim arraconat. A desprendre’ns de totes aquelles cartes que ja no tornarem a llegir. D’aquells records que només ho són per a nosaltres, però que ningú més entendrà ni valorarà. Revisar calaixos. Buidar els racons més recòndits. Fons d’armaris. Vitrines. Tocadors. Aparadors. Trasters i garatges, munts de ferralla i objectes perduts! Que si la primera tenda de campanya. La cafetera clàssica per si de cas. La iogurtera que es va posar de moda i que encara ni hem estrenat. L’antiga vaixella heretada. Cintes de casset, aparells obsolets, l’enciclopèdia catalana que durant molts anys va presidir la sala d’estar. Quadres que no s’aguanten per al lloc. Una màquina de cosir. Joguines desmanegades. Un parell de cadires coixes. Una tauleta de nit. Cortines oblidades. Ceràmiques d’antany. Trastos de vímet. De vidre. Més cistells. Catifes rebregades. El joier de la besàvia. Claus que no casen. Miralls trencats. El bastó del padrí. Paraigües destartalats. Botes atrotinades. Barrets passats de moda. Diaris del segle passat. Fustes, teles, papers i més cartrons.

Té un nom. Es diu Döstadning: L’art suec de fer neteja abans de morir. I Margareta Magnuson el desgrana al seu llibre fil per randa, sense embuts. Es tracta, diu, de deixar-ho tot endreçat abans de passar a millor vida. Però la clau, aclareix, és justament no esperar fins a l’última parada, sinó ordenar constantment, com a filosofia de vida. Perquè a banda de treure un pes de sobre els successors, assegura, un mateix camina molt millor.