El poble tutela el Govern

El passat dimarts vàrem viure el que ja estava anunciat, la segona abstenció de Junts per a la formació d’un nou govern a la Generalitat amb Esquerra i la CUP. L’actual vicepresident Aragonès i candidat proposat per ERC (agradi o no lidera la força més votada) haurà de renegociar amb Junts –o amb qui sigui– la creació d’un govern que generi estabilitat i consens per pilotar la pròxima legislatura.

Personalment em sento decebut amb la classe política en general, i actes i actituds com les que hem viscut en aquestes dues sessions (i com les que imperen en moltes administracions) recolzen aquest desencantament i la preocupació que tinc. Sovint reflexiono si realment són conscients (la classe política) del que està succeint al carrer, fora dels plens, a l’exterior dels hemicicles o lluny de despatxos.

Que ho hàgim de demorar unes setmanes més (tenen temps fins al pròxim 26 de maig per convocar noves eleccions) és una molt mala notícia per als catalans. En moments com l’actual, l’obligació que hauria de prevaldre per davant de tot és la ràpida formació d’un govern sòlid per gestionar l’àgil sortida d’una crítica situació pandèmica.

Econòmicament ens trobem en un fràgil context, i ara mateix es necessita uns actors forts, amb responsabilitats, i que posin en standby les estratègies polítiques i partidistes. Ara no és el moment de governs tutelats, Consells de República, delegacions a Waterloo i Lledoners, o de com començar a preparar les eleccions municipals del 2023.

Ara toca reconstruir i posar les bases d’un nou paradigma de futur (que entenc que per això es van convocar unes eleccions en mig d’una pandèmia). Si per a un polític el fet de no sortir en premsa és sinònim d’inactivitat i irrellevància davant l’oportunitat mediàtica que tenen actualment d’enfortir-se com a líders amb una imatge solvent i participant en la gestió d’una complexa sortida, serien relegats als “salvadors” que ara tant necessita la població.

Això suposaria fer una jugada amb risc (que tenen més probabilitat de perdre que de guanyar), i clar, qui no aposta, qui no s’arrisca, ha de també tenir present que no tindrà mai cap oportunitat. Per això, en moments com l’actual, és més fàcil anar decidint sobre la marxa, esperant noves providències i, no cal obviar-ho, deixant que el país vagi caient lentament.