Fruita contemporània

M’agrada molt parlar d’excepcionalitats –i més si són de la terra– com l’exemple que surti d’una impremta de Tàrrega (l’Urgell) una revista en format paper (i ecològic) que parli sobre cultura (encara és possible), que neixi a Lleida (la grisa en diuen alguns), que la dirigeixi una dona (i jove) o bé que iniciï la seva història sortint d’una pandèmia (amb la nova variant és un dir...), són una suma de singularitats que contemplen una dolça (mai més ben dit) novetat editorial. La revista Mangrana, que dirigeix la lleidatana Laia Pulido (Lleida, 1983), ens obre la porta a parlar de cultura contemporània i és un nou privilegi lleidatà que hem pogut assaborir aquesta present tardor. Aconseguir que un espai escrit pugui permetre parlar d’una manera personal en un moment generalista com el d’avui, fer d’altaveu de l’art actual, tenir un ADN basat en la diversitat i permetre connectar amb els personatges que en formen part... són algunes de les singularitats d’aquesta publicació. El primer número (que es ven en llibreries del territori català i al web www.mangrana.cat) compta amb la participació d’artistes visuals com la Sònia Alins o la Rebeka Elizegi, parla d’espais culturals com la menorquina Illa del Rei, de la companyia teatral InHabitants, del dibuixant Jordi Bressolí o bé el mecenes cultural Tatxo Benet. És una gran notícia –per a tots aquells que estimem l’art– que sorgeixin iniciatives com aquesta i que noves generacions de joves vulguin innovar amb una nova manera de fer periodisme, apostar per uns continguts dirigits a un públic minoritari però necessitats de tenir alternatives, i emprendre amb un mitjà de comunicació sabent la incertesa futura que radica en aquest sector. Exemples privats com PLANTA de la Fundació Sorigué o bé públics com LA PANERA de la Paeria, posen Lleida en el mapa de l’art contemporani nacional. Amb el nou hebdomadari es reafirma aquest posicionament de ciutat i es demostra que la innovació ens encamina cap a la singularitat, que apostar és sinònim de risc i que emprendre ens vincula amb l’oportunitat. Amb aquest garbuix atípic, li auguro molts èxits i llarga vida a la Laia i a la Mangrana com a nous referents comunicatius en català.