Història blava

Trencat l’acord que té des del 2017 la Paeria amb el Lleida Esportiu, per actituds poc exemplars i gestió exterior de la imatge del club (duu el nom de la ciutat i gaudeix d’instal·lacions municipals), s’inicia un misteriós nou horitzó futbolístic per al seu personal i per als desemparats seguidors blaus. D’ençà que el juliol del 2011, quan l’actual família propietària es fa càrrec de l’antiga UE Lleida, gràcies a una enrevessada decisió judicial (que va prevaldre sobre l’esportiva), el nou club manté la categoria, els colors, l’himne i el conveni vigent d’ús del Camp d’Esports. A les oficines de Fleming, els nous responsables trobaren un espai on descansava la història blava.

Trofeus, banderins, objectes històrics.. que el Lleida havia aconseguit des del 1939 i eren un conjunt de peces que havien format part de la història recent de la ciutat. El valor econòmic no és alt, però sí que cada article té una història darrere (copes d’ascensos, les Nostra Catalunya, trofeus d’amistosos...).

El passat març del 2018 el president Esteve anunciava que el club creava la seva Fundació i que –en un any– la primera acció seria la inauguració d’un espai que permetria exposar la seva història i que rebria de nom Museu Màrius Duran. El president blau més emblemàtic havia mort set anys enrere (curiosament un mes després de la desaparició del club que ell va engrandir) i amb això es rendia homenatge a aquest homenot lleidatà. Tot ha quedat en fum, no se n’ha sabut res més i la promesa ha quedat incomplerta.

Dit això, amb l’actual situació, suggereixo fer un acte de responsabilitat i posar sentit comú a la col·lecció. Desitjo que els objectes no se sostreguin de nit, ni siguin malvenuts, ni que en uns mesos es trobin en webs de col·leccionisme i d’antiguitats, i que ni molt menys siguin un nou litigi com el de les obres amb l’Aragó. Si la propietat del club vol agrair a la massa social que l’ha acompanyat durant aquesta dècada (que no té cap culpa del que està passant i està immersa en un viacrucis emocional) seria tota una gran acció donar la col·lecció a l’arxiu de la Paeria o al de l’IEI de la Diputació.

Al cap i a la fi, l’elenc ni és propietat dels Esteve ni d’una hipotètica nova propietat (amb arrelament o no a la ciutat) ni d’un nou inquilí, sinó que els amos dels béns són els lleidatans.