Sentit comú públic

De la crisi econòmica del 2008 (amb construcció i banca com a detonants), tant el sector privat com el públic van haver de liderar mesures de contenció i reducció de despesa a fi de no desaparèixer (en el primer) o ser intervinguts (en el segon). Al ser una crisi global, vaig analitzar com ho gestionàvem aquí i com ho feien fora. Personalment, Itàlia sempre l’he vist com un país diferent de la resta quant a lideratge polític i gestió pública, i en aquella crisi vaig comprovar que tampoc en podia ser una excepció.

Encara ara em peto de riure quan recordo la mesura que van fer per tal de reduir la despesa en mobilitat de càrrecs públics. En aquest país mediterrani, el fet d’estar en política és sinònim de disposar de cotxe oficial i xofer, si no els tens, no ets ningú. Municipis amb pocs habitants disposen d’una flota de vehicles per a lliure disposició dels polítics.

Dit això, un cop reunides les comissions d’Economia cisalpines per estudiar com reduir la despesa pública, varen acordar que la partida de vehicles oficials s’hauria de retallar. Segurament –igual com jo vaig fer– vostès pensen que l’opció més rendible era retallar el nombre d’automòbils, però no va ser així. Les autoritats varen decidir que la millor manera d’evitar aquest forat de despesa era que a partir d’aquell any el consum de combustible dels vehicles s’havia de reduir.

Això suposava, com a exemple, passar dels 2.000 centímetres cúbics als 1.600. Teòricament, es reduïa la despesa, pràcticament s’aconseguia mantenir el “vici” polític vigent i s’aconseguia no deixar ningú sense el seu cotxe oficial i xofer. Aquesta setmana ha sortit a llum pública que també durant el 2008 el Parlament català –que presidia el republicà Benach– va aprovar la “llicència per edat”.

Era un privilegi que es donava als treballadors de l’ens per tal que es jubilessin amb seixanta anys i que durant cinc anys (fins a la jubilació efectiva) cobressin íntegrament el seu sou sense anar a treballar. Òbviament, per molt bé que es vulgui argumentar, de moral aquesta mesura no en té cap, i menys estant en aquells moments a l’inici d’una crisi econòmica. Amb actituds com aquesta, cada cop penso que potser Itàlia no és tan diferent de la resta, sinó que potser som nosaltres que de normals no en tenim un pèl.