Un gran llegat crític

Aviat farà un mes que l’historiador d’Art Josep Miquel Garcia va dir prou als quasi quaranta anys de col·laboració en aquest rotatiu. Setmanalment, donava la seva particular visió de l’actualitat artística que hi havia a Lleida, i també més enllà de Ponent. Pels que som amants de l’art (en el meu cas col·lecciono obres d’artistes lleidatans del segle XX) aquesta “jubilació redactora” ens deixa orfes de referents en els quals orientar-nos, guiar-nos o encisar-nos per continguts focalitzats en l’àmbit artístic de casa nostra.

Garcia deixa un llegat impressionant amb 2.000 escrits (contats casos han arribat a aquesta fita). D’ençà de la seva primera crítica a Barcelona el 1977 (l’any que jo vaig néixer) fins avui dia, que el panorama artístic lleidatà ha canviat i evolucionat, així com ho ha fet la funció crítica a l’art. Josep Miquel va conviure amb intensitat la germanor artística que hi havia a la Lleida de finals de segle passat.

L’establiment de la democràcia va anar acompanyada d’unes noves tendències culturals, nou afany creatiu i un seguit de noms que li donaren solidesa. L’aparició de nous espais on poder exposar –i que fossin el punt de trobada de diferents generacions– establiren unes comunitats potents, amb uns objectius clars, un interès comú, i on figures com la d’en Garcia han facilitat tenir constància (cal tenir en compte també els nombrosos llibres escrits) del que va succeir durant aquells anys. Al·ludint a la frase “temps passats varen ser millors”, el crític ha vist com Lleida ha crescut i evolucionat, però ha sentit certa enyorança d’aquella fal·lera passada.

Puc pensar que no ha trobat el seu espai en l’actual context cultural. El panorama present necessita una redefinició i una reorientació, però obligatòriament requereix un projecte comú, i segurament aquesta carència hagi estat un dels motius pels quals hagi decidit fer les maletes i plegar. Cessar l’activitat és sinònim de dir prou per cansament, per una personal renovació, una possible incomprensió o bé per un prestigi personal de saber que has fet una excel·lent tasca tot deixant una empremta que costarà de cercar.

Personalment, em quedo amb l’última. L’hemeroteca existent és la millor deixa que se’ns pot obsequiar per entendre què ha passat a la cultura lleidatana les darreres quatre dècades. Em sento enormement agraït!