La bona base...

Dijous passat el sistema universitari català va donar el tret de sortida del curs 2022-23. Aquest cop la Universitat de Lleida ha estat la triada per organitzar l’acte i aconseguir que –un centre petit com és– sigui per un dia el centre d’atenció i pugui reclamar les accions que s’esperen de la Conselleria de Recerca i Universitats. La UdL, igual com passa en altres àmbits locals, requereix una sèrie d’inversions en estudis superiors i reconeixement públic per la tasca que s’hi està fent.

Amb dades en mà, els 77 milions que destina la Generalitat als centres de recerca es reparteixen en 63 a Barcelona, 9 a Tarragona, 3 a Girona i tan sols 300.000 euros a Lleida. O bé que tenint la universitat més antiga de Catalunya (data del 1300) costi d’atribuir-li aquest reconeixement i sempre sigui la de Barcelona la que s’emporta el mèrit. Així i tot, la lleidatana no deixa de ser un referent internacional en molts estudis que s’hi fan.

I també cal que per al futur es busqui per la recerca un finançament amb més equilibri territorial que l’actual. Però a Catalunya hi ha un problema amb l’accés universitari que caldria resoldre’s i que òbviament en una dècada no serà factible veure-ho solucionat. Els nous joves que entren hi accedeixen amb unes competències mínimes.

La pandèmia podria haver afectat, però no n’és la culpable. És preocupant el nivell amb què arriba l’alumnat tenint serioses dificultats d’expressió oral, escrita i en càlculs matemàtics elementals. Alguna cosa no s’està fent bé en el sistema educatiu per tenir aquests dèficits i com existeix un silenci per part dels diferents agents implicats en no denunciar aquesta situació.

El país té un seriós afer amb el fracàs escolar (s’estima que entre el 15 i el 20%), és un assumpte que no pot obviar-se i no tenim tant de temps per resoldre’l. L’escriptor Josep Vallverdú, que va ser el responsable de la lliçó inaugural de l’acte de la UdL, va dir: “Hem de mirar el futur amb serenitat i optimisme.” Tant de bo sigui així i confio que la saviesa d’un home que està a les portes dels 100 anys ajudi a veure un demà molt més pròsper que l’actual present. Educació, Sanitat i Cultura haurien de ser els pilars socials d’un país, ens hi posem per aconseguir-ho?