Masdeu i Musk

La crua veritat del cas Joana Masdeu, suposada periodista que va resultar ser un compte fals de Twitter per defensar el diputat Francesc de Dalmases, és que no es tracta d’un fet aïllat. És l’exemple visible, perquè aquest cop els han enxampat, d’una pràctica que es porta a terme des que existeixen xarxes socials. Consisteix, fonamentalment, a divulgar interessos (i no només de partits) amb un personatge de ficció destinat a condicionar l’opinió aliena. Abans era més obvi, ja que aquesta figura es reduïa al trol dedicat a replicar una idea amb la seva antítesi, però, com que els usuaris han perdut innocència, ara s’han adoptat uns mètodes més sofisticats. Però, deia, aquesta és una guerra que en política fa temps que dura i que acaba fent forat (una opinió categòrica sempre genera més likes que una que apel·li al debat), però aquí el tema és que n’hi ha en molts altres fronts. En els esports, per exemple, hi ha comptes que s’han fet un nom aixecant catifes, fent sorgir notícies fake... amb una efervescència admirable. Quan pares atenció al que promulga, i et fixes en els criteris que utilitza, acabes adonant-te que no té res de desinteressat, perquè els números demostren que el 90% de les informacions pertanyen a un mateix interès. Per tant, no cal ser un malpensat per saber quins són els objectius que es busquen. Passa amb la política, el futbol i amb qualsevol tema de conversa que tensa els punts de vista. Gent que apareix del no-res i glorifica amb alegria qualsevol cosa, mentre les persones que van amb el seu nom (real) per davant s’aboquen a decidir entre una opinió i la contrària. No descobrirem ara que Twitter es nodreix de falta de rigor, però m’agradaria pensar que el multimilionari Elon Musk, que al final ha acabat comprant Twitter, es posarà a treballar com cal i lluitarà per erradicar aquest elevat nombre de pertorbats que infecta diàriament la xarxa social i el mercadeig sistemàtic de la informació privada dels usuaris. Twitter havia restringit massa la llibertat d’expressió i s’havia convertit en l’àgora pública mundial, però ara era necessari reubicar aquesta llibertat d’expressió. I raó no li falta! Sigui com sigui, Twitter no és la vida real, però no hi ha dubte que l’ha emmerdat molt.