Una singularitat catalana

Un any més, torna La Marató de TV3, enguany dedicada a la salut cardiovascular. Una Marató que ve precedida per l’anunci de fa unes setmanes en què se simula un atac de cor en ple directe. Una bona idea, però que anys enrere hauria tingut molt més ressò, quan la família sencera es reunia davant la televisió al vespre i no es connectava ni a Netflix, ni la tablet o a altres dispositius.

Així i tot, demà diumenge s’espera superar el 20% de mitjana (uns 350.000 espectadors) de quota de l’audiència televisiva, competint excepcionalment aquest any amb la final del Mundial de Qatar. En tot cas, La Marató, aprofitant la proximitat de Nadal, torna a apel·lar als nostres sentiments més nobles per fer-nos aportar diners per a la recerca mèdica. Nosaltres ens sentirem satisfets de fer les nostres aportacions, i els polítics seran els primers a posar-se davant de la càmera per agafar el telèfon i recollir donacions.

Un dia esplèndid per sentir-se generós. Personalment, em satisfà veure com des de l’any 1992 (el de la primera edició) aquest programa anual de la televisió pública catalana –i pioner a l’estat espanyol– ha assolit mobilitzar tota la ciutadania del territori (associacions, entitats, voluntaris anònims) per fer multitud d’actes altruistes (fires, tallers, activitats i esdeveniments col·lectius...) o fins i tot l’edició d’un brillant disc commemoratiu. Tot això a fi de poder recaptar diners per una única causa, la recol·lecció de fons per dedicar-los a la recerca i divulgació d’una o grup de malalties.

En total son més de 30 anys amb prop de 250 milions captats que s’han destinat a poc més d’un miler de projectes de recerca biomèdica. Mentrestant, dilluns vinent continuaran les llistes d’espera, les vagues de metges, els investigadors que han de marxar a l’estranger, les visites exprés a la consulta perquè hi ha 60 pacients més per atendre, els diagnòstics tardans per falta de recursos. I és que La Marató en realitat és un esprint d’un dia, i més enllà d’això la sanitat pública catalana durant la resta de l’any fa l’impossible seguir endavant.

En definitiva, que no s’arregla ni amb donatius ni amb la foto d’un dia, sinó amb una coherent política sanitària i amb uns necessitats recursos estructurals.