Padrins del futur

No fa tants anys, una de les raons per què les famílies tenien molts fills consistia en el fet que les generacions tenien cura les unes a les altres. Aquest sistema reproduïa certes desigualtats socials: els crios i els padrins dels rics estaven ben cuidats, i a la casa dels pobres l’escassedat era comú a tots. Amb la revolució industrial, el poder burgès, l’organització del proletariat, la legitimació popular dels governants.

provocaren que el 1889 el molt conservador i antisocialista canceller alemany Otto von Bismarck inventés la pensió estatal de jubilació. Des de llavors, intermitentment, l’estat del benestar ha anat expandint el seu radi d’acció: sanitat, ensenyament, dependència, seguretat.. Gràcies a això, avui és possible esperar una certa qualitat de vida a la vellesa sense haver de portar una desena de fills al món.

En països com el nostre el paper de la descendència com a assegurança individual de jubilació ha perdut la major part del terreny a favor de l’assegurança col·lectiva de l’Estat, que funciona com la família: en cada moment, els actius paguen les despeses dels passius. Si la relació numèrica entre els dos s’altera significativament, el sistema entra en crisi, i aquesta és la tendència actual. Entre el 1957 i el 1977 van néixer a Espanya quasi 14 milions de nens.

Aquesta generació, la baby boom, encara es troba en edat laboral (tenint pocs o cap fill) i des del passat 1 de gener, els seus primers membres han iniciat la seva jubilació. I com si fos una llar sense fills en temps passats, avui una societat sense relleu generacional és un anunci de problemes. Però la decisió de procrear no és col·lectiva sinó individual, i en ella prevalen els interessos i expectatives dels qui l’han d’adoptar.

Si tenir i pujar fills suposa un cost elevat i no és indispensable per gaudir d’aliments, aixopluc i accés a metges i medicaments a l’etapa final de la vida, els estímuls per fer-ho són de tipus afectiu: personalment rellevants però socialment incerts. Però clar, davant d’això, desconec què farà una immigració que s’ha incorporat molt de pressa a les pautes del país d’acollida i com els seus descendents (que ara mateix ajuden a apujar els índexs de natalitat) sostindran l’actual sistema.