Salvatge tendresa

Llops i ossos són depredadors que provoquen por i fascinació, però actualment a Catalunya tenim espècies que –de manera incontrolada– s’han convertit en una plaga. Algunes ja les sabíem i d’altres, fa poc. Resulta que tenim superpoblació de cabirols i que els humans fixem quotes en espais naturals on es permet caçar un nombre concret d’exemplars. Durant el 2021-22 es va “liquidar” un 67% dels previstos. Resulta que els conills destrossen conreus i infraestructures agrícoles. Segons el darrer cens, a l’octubre hi havia 123 exemplars per km², un 34% més que el 2021 i curiosament les granges cunícoles van a la baixa. Resulta que els senglars campen per tot arreu en nombre indeterminat i que els humans activem un “pla de xoc” per exterminar-ne un nombre concret. I, finalment, resulta que els ossos i els llops molesten i que hi ha humans que maleeixen la seva reintroducció. Reintroduir vol dir que ja hi eren abans que nosaltres, com els cabirols, els conills i els senglars. A finals del s. XIX es considerava just i necessari matar els llops que vivien als boscos i muntanyes de Catalunya, ja que causaven estralls en els ramats, i fins i tot es deia que mataven persones. I amb els plantígrads caldria saber quan ens consta a tots calmar la seva fúria en indemnitzacions pels caps de bestiar que maten per l’instint d’alimentar-se. Discreparem per la manera com es van reivindicar els pagesos fa uns dies maltractant conills i com al final ha estat més important aquest fet que no la manifestació en si. Que és just i necessari que ho facin, ja que els va el negoci i el sistema de vida. Criticarem que l’administració competent fa gala d’incompetència i que els qui proven de viure de la terra estan tips d’aquest immobilisme. Però no entenc que Catalunya, que és una nació del primer món, industrialitzada, puntera en investigació, amb una aposta decidida per les noves tecnologies, sigui incapaç de controlar l’expansió de senglars en camps i ciutats o d’evitar que els conills arruïnin els camps. Personalment, davant d’aquests fets, sembla com si s’estigués decidint des d’un despatx –lluny del camp– i observant la situació amb els mateixos ulls que tindríem quan visionem una pel·lícula de Disney.