Algú de casa

Tal dia com avui de fa 143 anys, és a dir, el 13 de maig del 1880, naixia a Lleida Josep Estadella i Arnó. Metge de professió, i que junt amb el seu germà Sal·lustià (que va ser alcalde de la ciutat i va inaugurar l’actual edifici de la Paeria amb el president del govern Manuel Azaña), varen ser els primers professionals d’una saga familiar dedicada a la medicina que durant els darrers dos segles han exercit a Lleida. Va ser un dels millors poetes que hem tingut a Ponent. I fou un polític molt actiu en l’esfera catalanista d’inicis del segle XX (milità a Esquerra Republicana i al Partit Republicà Radical). El president del govern Alejandro Lerroux el nomenà el desembre del 1933 ministre de Treball i Sanitat, càrrec que va ostentar fins a l’octubre del 1934. Amb l’esclat de la Guerra Civil, s’exilia, primer a Carcassona (França) i tot seguit a Andorra, on exercí de ginecòleg. El 1951 retornà a Lleida i morí aquell mateix any. Casos com el del Dr. Estadella, de lleidatans que han arribat a ser ministres a Madrid, n’hi ha ben pocs. Sens dubte, el de Josep Borrell i el de Landelino Lavilla són els que més vius a la memòria tindrem. O bé de casos com Duran Lleida, que no n’ha exercit mai, però que sempre havia estat a totes les travesses per arribar a ser-ho. Arribar a ser ministre entenc que no és cosa fàcil. Hi pots arribar per mèrits, per ser en el lloc que tocava en el moment que calia o bé per caramboles polítiques sorgides de pactes, interessos particulars.. Però el que sí que és ben cert és que, un cop s’ostenta aquesta responsabilitat, el poder que un té sobre seu és dels màxims que et pot donar avui en dia el nostre país. I és aquí on s’hauria de posar un especial interès per part de tots. Si Lleida vol aconseguir ser escoltada a Catalunya, Madrid o bé Europa, cal tenir una sèrie de lleidatans en llocs d’alta representativitat, cosa que actualment no passa. L’alcalde, el president de la Diputació, representants empresarials, socials, de l’agricultura.. podran fer molts viatges a Barcelona, Madrid o Brussel·les, però si en cap d’aquests indrets no hi tenim algú “de casa”, sempre ens serà molt difícil que siguem respectats. I, davant d’aquesta carestia, al nostre territori li costarà progressar.